El meu profe de castellà, per exemple

pissarra.jpgTeníem 11 anys. Fèiem cinquè o sisè de primària. Era a classe de castellà. Potser hagués hagut de denunciar. Ara ho penso i m’esgarrifo. Va ser intolerable.

El professor de tant en tant, obria la classe per parlar d’actualitat. Teníem, repeteixo, 11 o 12 anys. Alguns dies cap al final de la classe deixava que féssim preguntes sobre el que havíem escoltat a les notícies i ho comentàvem. En aquella classe jo era el “catalufo”. Recordo per exemple parlar força de les eleccions espanyoles del 2000. El professor en qüestió també hi participava. Sí, tractàvem temes polítics, i ell opinava. Parlàvem. I no passava res. Com a nota, dir que aquest professor va ser candidat de Ciutadans a les eleccions municipals del meu poble.

Teníem 13 anys. Érem a classe, de segon d’ESO. La mateixa classe on la meva tutora em va obligar a arrencar unes pàgines de la meva agenda del curs perquè hi tenia dibuixades unes estelades. En aquella classe va ocórrer el següent fet terrible.

Era el curs 2001-2002, un curs que vam començar amb l’impacte dels atemptats de l’11 de setembre als Estats Units. La conseqüència d’aquella acció terrorista va ser l’inici de la guerra a l’Afganistan i posteriorment a l’Iraq. Teníem 12 o 13 anys i com a nens, com a membres de la societat que érem, també miràvem noticies i també érem conscients, dins de les nostres capacitats, de què passava al món. No recordo quin professor va ser. Però sí, a classe vam parlar de la guerra, era un tema que “hi era”, en parlàvem al pati i a casa. I en vam parlar a la classe. De què significava, de què implicava. Del perquè de la guerra. Potser algú es va sentir incòmode? Potser.

Era el novembre del 2003. A classe d’història vam fer una porra electoral sobre els comicis al Parlament que s’hi celebraven el dia 16. Recordo que per ERC vaig posar-ne 19. No vaig encertar. Insensat professor que va gosar parlar de política a classe. I no, no em vaig sentir identificat per expressar la meva opinió, quan l’independentisme a aquella classe, igual que al país, era minoritari.

Era un 11 de març. Feia fred. De fet, normalment feia fred perquè la calefacció de la classe sovint fallava. Ens havíem llevat amb la notícia tràgica d’un atemptat. Anant cap a l’Institut ho havíem comentat “ostia, has sentit el que ha fet ETA?”.

Eren temps diferents, no hi havia whatsapp i malgrat que fèiem 4t d’ESO, molts encara no teníem ni mòbil. Avui seria un acte de rebel·lió en tota regla. Durant el dia van anar arribant noticies, informacions. L’atemptat havia estat devastador. A l’hora de pati vam concentrar-nos a la pista, i vam fer un minut de silenci.

Divendres 12 de març. Seguia fent fred. Vam tornar a fer una concentració a les pistes. Si, van venir a dir-nos que baixéssim. Vam llegir un manifest. Ningú va preguntar si tothom hi estava a favor. Qui no, simplement podia quedar-se fora. I si, també vam tornar a parlar de què havia passat.

Potser haguéssim hagut de denunciar tots aquests fets… No sé com he pogut sobreviure a tant d’adoctrinament a l’escola.

Però si que sé que segur que vaig aprendre molt durant les converses amb el profe de castellà a sisè. Que segur que vam entendre molt més el conflicte de la guerra de l’Afganistan pel fet d’haver-ne parlat a classe. O que vam entendre que érem membres d’una societat pel fet de sentir-nos implicats en la resposta als atemptats de l’11M a Madrid. Mil gràcies a tots aquests professors que entenien que l’educació va més enllà de saber-se la unitat didàctica que toca. Això és educar. Això és l’escola que necessitem. I cal lluitar perquè no ens la prenguin.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

On sou?

parlem_blancDe blanc. D’aquest color molers de persones van omplir places el passat octrubre. Eren els dies previs a la declaració de la República i tot de gent es va mobilitzar reclamant diàleg i una entesa política entre Catalunya i l’Estat espanyol. Deien que l’objectiu era trobar un acord, una solició. Va arribar el 27 d’octubre i, després, l’aplicació del 155, la suspensió de l’autonomia i la repressió. I a les places s’hi ha deixat de veure blanc. És curiós que tot aquell moviment només es mobilitzés davant l’adveniment de la República. És curiós que la demanda de diàleg només es fes quan la majoria parlamentària democràtica del Parlament volia donar resposta al resultat del referèndum de l’1 d’octubre. És curiós que les crides agòniques a buscar una solució s’acabessin quan l’Estat es va imposar… On són, ara, els impulsors d’aquelles concentracions anomenades “Parlem/Hablemos”? La pregunta és pertinent, perquè no han sortit en cap moment des de l’octubre. És per què troben que ja s’ha arribat a aquella solució que tan demanaven? La repressió, la presó, l’exili, la continua disminució de les llibertats a l’Estat… era aquesta la solució que reclamaven? Necessitem diàleg, necessitem entesa i, sobretot, necesistem respecte. Vau omplir places per impedir la proclamació de la República. Seria un detall que les omplissiu per rebutjar la repressió.

Article publicat a El 3 de Vuit el 27 d’abril

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La noia dels cabells, que ara ja són llargs

VFPÉrem a classe, devíem fer tercer o quart de primària. Petits com érem, tot i que ens sabíem grans, encara vivíem en aquelles edats on el més important era qui marcava el gol a l’hora del pati o si ens podríem escapolir de fer els deures a l’arribar a casa i poder mirar més estona la tele.

Aquell dia però va ser diferent. Enlloc de la professora de català o matemàtiques, a classe hi teníem una noia que no havíem vist mai. Portava el cabell curt i era baixeta, vaja com nosaltres quan fèiem tercer o quart. Recordo que parlava segur i clar, tot i que del que ens parlava no en teníem massa idea. Una veu un xic estrident quan agafa velocitat, però pausada i lligada quan es calma.

Aquella noia ens parlava de reciclatge, de separar la brossa: orgànic, plàstic, paper… a partir de llavors al pati hi haurien diferents papereres, i tots, tan alumnes com mestres, hauríem de separar les deixalles. Va ser quan va començar la revolució del tupper, de la bossa de plàstic que reutilitzava durant la setmana per gastar-ne menys. Si al sortir de la classe ens ho haguessin dit, no ho hauríem pas cregut, l’escepticisme infantil ens feia creure que allò que ens explicava no era pas tant important. Teníem vuit o nou anys i de reciclatge no n’havíem sentit a parlar abans, però va acabar formant part del nostre dia a dia.

Amb el temps he acabat descobrint que el reciclatge, el tenir cura del nostre entorn i del planeta, és una de les dèries d’aquella noia de cabells curts i veu clara que havia vingut a la nostra classe.

Aquella noia era la Mònica Hill.

Han passat uns anys, i segueix en bona part igual. Cabells més llargs, però la mateixa determinació en allò que creu. Ho defensa a totes, trobant el camí per fer-ho possible. A l’escola vam començar a reciclar quan no es parlava de reciclar. Podríem dir que és algú que hi veu a llarg termini, que s’avança al temps i que avui planteja reptes per demà.

Crec que ara és quan calen persones així, capaces de pensar posant la mirada llarga, imaginant quins reptes haurem d’afrontar en els propers anys i actuant per fer-hi front. Calen persones que sàpiguen posar-se al lloc de l’altre, saber que no es té la veritat absoluta, i que en la diferència hi ha un tresor que ha de servir per construir plegats. Calen persones que no es conformin amb les realitats actuals i que imaginin com transformar-les per fer-les avançar. Persones que no preguntin què pots donar a canvi, sinó que et donen la mà per fer camí junts.

Aquest dimecres la gent d’Esquerra Republicana de Vilafranca tenim una cita per escollir qui encapçalarà el projecte republicà a les properes municipals. Puc dir, amb la total seguretat, que el meu vot i la meva confiança són per aquella noia que ara fa uns quants anys, va entrar a una classe plena de nens i nenes de primària per parlar-los de com d’important era tenir cura del nostre entorn i que només així tindríem un lloc just, amable i ple d’oportunitats on viure.

Endavant, Mònica!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Escriure una carta

FREENo recordo l’últim cop que vaig escriure una carta. Potser va ser per enviar-la al meu padrí quan vivia a Bèlgica i m’explicava que allà hi havia camps immensos de gespa verda on poder jugar a futbol. O potser van ser aquells petits textos que enviàvem quan estàvem de campaments a l’estiu, on la màxima preocupació era que no s’acabessin mai. No, no ho recordo. Parlar d’escriure cartes és una conversa que em sona antiga, d’un altre temps. Al dia enviem centenars de whatsapps o telegrams i escrivim desenes de mails. Però cartes? Sí, d’un altre temps. M’he posat diverses vegades davant l’ordinador, he obert un word i hi he començat a posar paraules. Totes comencen amb un “Benvolgut Oriol”. No n’he pogut acabar cap. No n’he escrit cap. No n’he enviat cap. És una sensació estranya, però alhora clara. És la prova fefaent que vivim uns temps d’excepcionalitat total. De brutalitat absoluta. De repressió. Davant l’ordinador i el document en blanc, més d’una vegada m’he preguntat si tot plegat valia la pena, si tot el que es va fer mereixia el fet “d’haver d’enviar cartes”. No ho sé. El que si sé és que tots podem fer que valgui la pena. Ells són on són perquè hi creuen, perquè han estat disposats a assumir les conseqüències per fer que valgués la pena. No els fallem. A fer govern, a fer país. I si, a escriure cartes. “Hola, Oriol….”.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Que no ens prenguin els carrers

carrersnostresA vegades cal preguntar-se el perquè. Per què fem les coses? Per què lluitem? En el fons de tot, en definitva, lluitem per viure millor, per ampliar el benestar social, per construir societats més justes, més dignes i més lliures. Per fer-ho, bona part de la societat on vivim, ha arribat a la conclusió que la millor manera és construint la República. Però aquesta República es basa i es fonamenta per ser l’eina que ha de fer possible els objectius. I els objectius es diuen igualtat entre dones i homes; es diuen universitats punteres i a l’abast de tothom; es diuen sistema de sanitat públic… I també es diuen, entre molts d’altres, pensions dignes. La lluita per les pensions, és la nostra lluita. Una lluita per la República. I precisament per tots aquests noms que donen sentit a la República, la gent que la vol fer possible, ha de ser a totes les lluites. Dèiem a l’octubre que “els carrers seran sempre nostres”. Que no ens els prenguin. Que aquells que han aplaudit la repressió i amb cinisme han fet de la limitació de llibertats el seu modus vivendi no ens prenguin els carrers. La bandera de la justícia, de la igualtat, de la dignitat no l’hem de perdre. Mai. I per això cal ser a tot arreu. Per això cal parlar amb tothom. I quan s’intentin apropiar dels carrers, dir-los que aquí hi ha un poble digne i que els carrers seran nostres.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Els realistes

parlamentQuè és ser realista o pragmatic? Què és ser utòpic? Aquests dies s’usen aquests termes per intentar fer un retrat de la situació que viu el país i de com el republicanisme s’adapta a la nova etapa. Durant molts anys qui apostava per la independència era acusat d’utòpic, per buscar un objectiu, deien, impossible, i ho contraposaven amb l’autonomisme basat en el peix al cove. Eren utòpics però? L’independentisme sempre ha estat realista. Realista en saber gestionar els moments, les etapes, el com s’havia de créixer. Es volia la independència i per arribar-hi calia desenmascarar la mentida de l’estat autonòmic, i per fer-ho es va apostar per la reforma de l’Estatut i els governs d’esquerres. L’objectiu polític era clar, i la pràctica política també. Adaptar-se al context per sumar. Realisme? Se’n pot dir així. De la mateixa manera que es va fer pinya per acompanyar la demanda de pacte fiscal, no perquè fos un objectiu en si, sinó perquè era la manera de demostrar, de forma realista, que el recorregut autonòmic estava esgotat. Realisme? Se’n pot dir així. I en base al realisme, és com el concepte República s’ha fet un lloc majoritari a la nostra societat. Ara cal encarar aquesta nova etapa. Sí, des del realisme, sabent on som, els que som, sabent els que volem ser i trobant les millors formes per arribar-hi. Sí, des del realisme.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Almaia si que val

amaia2Ho va reconèixer la secretaria general del partit més corrupte d’Europa: les eleccions del 21D es van convocar perquè les guanyés el bloc del 155. Per això es va mantenir a la presó Oriol Junqueras i perseguir Puigdemont. Però ni així. El moviment republicà va salvar de forma extraordinària el repte i manté la majoria. Un fet que va descol·locar Madrid i l’ha empès a posar una marxa més, caldrà veure quantes més en poden posar, en la tergiversació jurídica i fer explosionar l’ordenament constitucional espanyol. Avui tenim les institucions segrestades, tenim el 155 a sobre i patim un bloqueig polític evident. És urgent que s’acordi una nova estratègia. I això passa per veure les coses com són. A cada elecció augmentem el suport a favor de la República, però encara no hem superat el 50% del vot en un procés acceptat internacionalment. I és una qüestió necessària tot i no ser suficient. El tauler s’ha mogut i cal veure com hi donem resposta. Podem posar-nos la lupa i mirar a curt termini o agafar els binocles i posar les llargues per sumar. La repressió no s’aturarà, i per fer-hi front necessitem govern, perquè és millor tenir-lo que no tenir-lo i perquè és bàsic per ampliar majoria. Hem de fer valdre els resultats del 21D, malgrat que a l’Estat ja sabem que els únics vots que respecten són els que trien Almaia per anar a Eurovisió.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Maragall i Torrent

Torrent_MaragallDos discursos van marcar el ple del Parlament de dimecres. Dues maneres d’explicar el moment on som, diuen que potser diferents, però en tot cas complementàries i que configuren com ha de ser els propers passos. Ernest Maragall, diputat d’ERC, va marcar el to, el relat de fons, va explicar el conflicte que vivim lligant com a element iniciador el rebuig a la retallada de l’Estatut. Allà comença tot i caldria no oblidar-ho. I el moment requereix parlar de la repressió que l’Estat aplica contra Catalunya, parlar de l’1 d’octubre, parlar de l’objectiu col·lectiu majoritari que és la República. Crec que és d’una rellevància importantíssima que fos precisament Maragall qui fes aquest discurs. Maragall és i serà sempre un nom lligat al socialisme i representa uns valors i una trajectòria compartida amb milers i milers de persones. Avui aquells valors només són possibles de defensar des del projecte republicà. Per altra banda el president del Parlament Roger Torrent, va fer un discurs centrat en la voluntat de cosir el país, de defensa dels mandats democràtics i de diàleg i entesa. Una imatge institucional, serena i compromesa. Dos discursos que són un. Una imatge clara per il·lustrar el què: ampliar perímetre i majoria, recuperar les institucions i preparar el nou embat. Maragall i Torrent van marcar el to dels propers anys.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Bombolles

sardanes“Cuando vote mas del 80% de los catalanes se va acabar esto del prucés”. Aquest era el mantra que des dels sectors reaccionaris no es parava de repetir. Doncs no. No només l’independentisme ha revalidat la majoria en unes eleccions amb més del 80% de participació i on tots els poders de l’Estat treballaven coordinadament per derrotar-lo a les urnes, sinó que a més a més s’han fet passos de gegant i que marquen la línia a seguir. Del 21D cal destacar per sobre de tot l’avenç que s’està fent a l’àrea metropolitana, on es demostra dada a dada que hi ha camí per recórrer, que el projecte de República si va acompanyat d’un programa potent pot fer-se un lloc claríssim i arribar a àmplies capes de la població. Aquest és el repte i l’objectiu. I es comencen a recollir fruits, només com a exemple, a Santa Coloma de Gramenet, al 2015 JxSí va tenir 7000 vots, el 21D ERC va superar els 8000. País i projecte, aquesta és la combinació per guanyar. Hi ha qui està fent la feina. I d’altra banda, cal no oblidar el rerepaís, “les comarques”, cal també apuntalar amb projecte de què significa República, per sumar, per engrandir espais. I per fer-ho caldrà sortir de les nostres bombolles particulars, veure la panoràmica. Tenim feina i potser ens sobra pressa.

Article a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La reconciliació de les porres

porrasAquests dies recorre una remor: és l’hora de la reconciliació. Es diu a tothora. Es diu a tot arreu. En català i en castellà. A mitjans públics i, sobretot, privats. Ho diuen els socialistes del PSC. I ho diuen els franquistes del PP. I fins i tot també ho diuen els molt franquistes de Ciutadans. Diuen que ells podran cosir el país. Que ells són cohesió. Que ells governaran per a tothom. Diuen, diuen, diuen que deia “el español del año 1993”. Aquests que parlen de reconciliació són els mateixos que han provocat els moments de més tensió de les últimes dècades. Són els que van enviar la policia a pegar persones que simplement volien votar l’1 d’octubre. Són els mateixos que han posat a mig govern a la presó. Són els mateixos que han portat al TC lleis com la que lluita contra la pobresa energètica o que potencia les energies renovables. Són els mateixos que denuncien que es portin llaços grocs de solidaritat. I no ve de fa pocs dies. Són els mateixos que es van carregar l’Estatut, són els mateixos que han creat el dèficit fiscal. El 21 de desembre o s’envia un missatge clar i nítid que les institucions catalanes no es poden segrestar i que el futur d’aquest país el decidiran els catalans i no el govern del partit més corrupte d’Europa, o aquests que prediquen reconciliació ho arrasaran tot. No és hora d’equidistàncies mal enteses, és l’hora de la dignitat.

Article publicat a El 3 de Vuit.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari