L’AVE arriba puntual. Atocha s’obre davant nostre i ens perdem enmig del formigueig d’un Madrid que es desperta. Sortim del metro. Tenim temps de fer un cafè al bar “Supremo”, pintat amb imatges que pretenen mostrar una justícia que es fa invisible al creuar de banda del carrer. Davant nostre el Suprem. L’edifici, com tot a Madrid, recull aquell aire d’imperi, un imperi vingut a menys i rànci. Però imperi al cap i a la fi. Passen testimonis que relaten la jornada del referèndum i la 
violència de les forces policials. Al migdia, temps per un entrepà i a fer cua per tornar a entrar. Seran 5 minuts ens diuen. Res més. Entrem en grups de quatre. Ens toca. La sala té una taula rodona, ells estan repartits al seu voltant. Tenim 5 minuts i tonelades de paraules per poder dir. Ens abracem. Fa més d’un any que no els veiem. La Carme pregunta pels resultats electorals i ens diu que som aquí per guanyar. La Dolors ens rep amb un somriure i que estan fortes. El Raül li diu a l’Oriol que a Vilafranca no parem de fer actes. I el Junqueras, fa de Junqueras. Ens explica tot d’històries sobre la relació dels pagesos del Baix Llobregat amb Vilafranca. Ens fan fora. Han passat de llarg els 5 minuts. Temps perquè en Cuixart ens doni records pels Músics. L’última abraçada, l’últim puny alçat. Han estat 10 minuts. I sabem el que hem de fer: guanyar.
Article publicat a El 3 de vuit
