La noia dels cabells, que ara ja són llargs

VFPÉrem a classe, devíem fer tercer o quart de primària. Petits com érem, tot i que ens sabíem grans, encara vivíem en aquelles edats on el més important era qui marcava el gol a l’hora del pati o si ens podríem escapolir de fer els deures a l’arribar a casa i poder mirar més estona la tele.

Aquell dia però va ser diferent. Enlloc de la professora de català o matemàtiques, a classe hi teníem una noia que no havíem vist mai. Portava el cabell curt i era baixeta, vaja com nosaltres quan fèiem tercer o quart. Recordo que parlava segur i clar, tot i que del que ens parlava no en teníem massa idea. Una veu un xic estrident quan agafa velocitat, però pausada i lligada quan es calma.

Aquella noia ens parlava de reciclatge, de separar la brossa: orgànic, plàstic, paper… a partir de llavors al pati hi haurien diferents papereres, i tots, tan alumnes com mestres, hauríem de separar les deixalles. Va ser quan va començar la revolució del tupper, de la bossa de plàstic que reutilitzava durant la setmana per gastar-ne menys. Si al sortir de la classe ens ho haguessin dit, no ho hauríem pas cregut, l’escepticisme infantil ens feia creure que allò que ens explicava no era pas tant important. Teníem vuit o nou anys i de reciclatge no n’havíem sentit a parlar abans, però va acabar formant part del nostre dia a dia.

Amb el temps he acabat descobrint que el reciclatge, el tenir cura del nostre entorn i del planeta, és una de les dèries d’aquella noia de cabells curts i veu clara que havia vingut a la nostra classe.

Aquella noia era la Mònica Hill.

Han passat uns anys, i segueix en bona part igual. Cabells més llargs, però la mateixa determinació en allò que creu. Ho defensa a totes, trobant el camí per fer-ho possible. A l’escola vam començar a reciclar quan no es parlava de reciclar. Podríem dir que és algú que hi veu a llarg termini, que s’avança al temps i que avui planteja reptes per demà.

Crec que ara és quan calen persones així, capaces de pensar posant la mirada llarga, imaginant quins reptes haurem d’afrontar en els propers anys i actuant per fer-hi front. Calen persones que sàpiguen posar-se al lloc de l’altre, saber que no es té la veritat absoluta, i que en la diferència hi ha un tresor que ha de servir per construir plegats. Calen persones que no es conformin amb les realitats actuals i que imaginin com transformar-les per fer-les avançar. Persones que no preguntin què pots donar a canvi, sinó que et donen la mà per fer camí junts.

Aquest dimecres la gent d’Esquerra Republicana de Vilafranca tenim una cita per escollir qui encapçalarà el projecte republicà a les properes municipals. Puc dir, amb la total seguretat, que el meu vot i la meva confiança són per aquella noia que ara fa uns quants anys, va entrar a una classe plena de nens i nenes de primària per parlar-los de com d’important era tenir cura del nostre entorn i que només així tindríem un lloc just, amable i ple d’oportunitats on viure.

Endavant, Mònica!

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s