La incomoditat del meu primer No

estatutNoHo recordo molt bé. Aquell dia sempre l’havia imaginat emocionant, era un pas important, d’aquells que queden marcats. El primer cop que podia votar. Aquell 18 de juny del 2006 però no el vivia com un dia alegre. Era trist, d’aquells que et fan mandra. La il·lusió de votar per primer cop es difuminava i diluïa com el sucre en el cafè. Em sentia malament, malament perquè no m’agradava gens ni mica el que es votava, i tenia la sensació d’estar fent alguna cosa dolenta pel fet de voler votar que No a l’Estatut de Mas i ZP. Gairebé ningú al meu entorn compartia el No. L’Estatut que es votava no era en el que creia, no era el que jo particularment volia. Però vaig votar. I vaig votar No. I ho vaig fer malgrat no sentir-me això que ara està tan de moda “implicat” en la votació. Segurament perquè la percepció majoritària era favorable al Sí i me’n sentia totalment al marge. Ara ens trobem davant d’un nou referèndum i és lícit que hi hagi gent que no se senti del tot còmode. Però això no és excusa per bloquejar el vot. Sempre hi haurà incomoditats, sempre hi haurà qui no se sentirà cridat a les urnes. Però el camí de l’1 d’octubre hi ha dues opcions: aquells qui volen que els del Sí i els del No puguin votar; i aquells qui pretenen que ningú voti. La incomoditat pels demòcrates hauria de ser la segona.

Article  publicat a El 3 de Vuit

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s