Autonomisme en Comú

domenechHi ha una esquerra que està totalment descol·locada. Aquella que era feliç en el món en blanc i negre dels anys 80 i 90, quan el país estava dividit en dos: entre els progres cosmopolites i els conservadors nacionalistes. Aquell temps va tenir dos grans actors. El principal, Jordi Pujol. Jugava la partida del peix al cove pactant dia si i dia també amb PP i PSOE, però a tot arreu hi posava el terme «nacional». Que si «Teatre Nacional», que si declarar «festes d’interès nacional»… paraules per autoenganyar-nos, perquè seguíem sent una autonomia de règim comú, i no es feia res per superar-ho. I per altra banda, l’esquerra «guai» feia del provincianisme cosmopolita l’altra cara de la moneda de l’autonomisme, amb l’únic argument de contraposar-se a Pujol. Tenien el discurs i se sentien segurs. Ara aquell món ha quedat enrere. Aquella imatge ja no s’assembla al país, l’aparició d’un independentisme hegemònic i d’una esquerra nacional cada vegada més forta els ha fet despertar del seu somni i encara no s’han trobat. Vivien molt millor en el marc de l’autonomisme. I encara hi viuen. Resulta paradoxal que siguin els que intenten identificar-se a les antípodes de CDC els qui els hagin substituït en la defensa tronada de l’ambigüitat calculada. Parlar de sobiranies sense independència? Referèndum subordinat al govern espanyol? No cola.

Article publicat a El 3 de Vuit

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s