“Putos negros”

Diumenge es van acabar els Jocs, i ara els 100 metres, els rècords olímpics o les medalles del Phelps ja queden lluny a la memòria.

Els Jocs tenen un component nacional que fa que les victòries dels atletes transcendeixin la seva glòria i passin a ser assumides com un bé col·lectiu. Sentir-se proper amb qui comparteixes llaços de veïnatge és natural, o no preguntem quan hi medalla espanyola “són catalans?”. I si això ens passa a nosaltres que no podem competir sota la senyera, imagineu com deu ser amb aquells que sí que poden.

Tot aquest sentiment de proximitat i de patriotisme, perquè al final es tracta d’això, és normal. Fins que se sobrepassa un límit. I als Jocs n’hem tingut molts exemples. Atletes expulsats per piulades racistes, medallistes amb connexions amb l’ultradreta i la reacció malaltissa de bona part del 2.0 espanyol en dos casos: el de l’Àlex Fàbregas que va rebre amenaces de mort via twitter per  dir que no s’emocionava amb “La marcha real”, i la trista resposta també via twitter després de la victòria dels EUA contra Espanya a la final de bàsquet amb el hashtag “Putos negros”.

El patriotisme és positiu si se sap administrar bé i s’entén com el mínim comú denominador d’una societat concreta, però quan es transforma en insults, racisme i xenofòbia, només transmet la prova d’una societat malalta i insegura.

article publicat a El 3 de Vuit

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s