Com Sempre, Sols

A vegades un voldria que les coses fossin diferents, que fossin –ni que fos una mica- més semblants a l’ideal que cerquem. Però en la majoria d’aquestes vegades els fets i els esdeveniments segueixen el seu curs inalterables, impassibles, seguint el seu camí marcat.

Com deia l’espot d’Òmnium de la manifestació del 10J, bé realment ho deia la cançó del Llach però ja ens entenem, i en paraules del Molt Honorable Heribert Barrera “tenim pressa, molta pressa”. La voluntat que es va expressar en aquella manifestació –independència- sembla que no ha fet variar massa les posicions dels dos grans partits catalans. Davant del clamor i del constant i indefugible gir que ha emprés bona part del catalanisme, tant PSC com CiU fan orelles sordes.

Uns fan crides als seus amics espanyols perquè d’una vegada per totes es comprometin amb allò que ells anomenen “l’Espanya plural”; i els altres s’omplen la boca amb el dret a decidir però centrant-lo en qüestions “unitàries” i que comptin amb el suport –ja abans d’exercir aquest dret- del 80 o 90% de la població.

Davant la proposta llençada des d’Esquerra d’un referèndum d’independència, aquests dos mateixos partits, tot i que amb paraules diferents i matisos, han donat la mateixa resposta. No.
Uns ho fan més barroerament exemplificant els nervis que tenen. No ha de ser fàcil comprovar que la teva gent s’està adonant de l’engany sistemàtic del “federalisme” i que cada cop més, estan abraçant un independentisme en auge. Perquè el descens del PSC, en bona part, es deu a la falta de projecte nacional, a la falta de fermesa en la defensa de Catalunya que si bé ha estat major de l’esperada no ha estat la suficient. Les declaracions de Joan Ferran van per aquesta línia, al mostrar-se indignat amb Joan Puigcercós per haver afirmat que el PSC se sumarà a la idea del referèndum, però també per les crides als votants catalanistes del socialisme a votar Esquerra.
Amb més bones paraules –i més ambigües- ha respost el portaveu de CiU. Pujol Júnior diu que fins que el país no s’hagi recuperat econòmicament i políticament “del sot” on és ara, de referèndum res de res.

Res de nou a l’horitzó. No deixa però de ser una llàstima. Com sempre, i aquesta és la llàstima, continuem caminant sols.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s