Barça 13-J: Involució o Cercle Virtuós

Diumenge hi ha les eleccions al Barça, unes eleccions que hauran de decidir quin és el camí que seguirà el club en els pròxims anys, ja que en el moment actual de crisi és quan més necessari és reformular-se i adaptar-se a la nova situació per continuar creixent. El Barça doncs, diumenge escull com voldrà que sigui el club de la pròxima dècada.

De vegades davant d’una situació on s’ha d’escollir entre diverses opcions és convenient fer una simple mirada endarrera per copsar d’on es ve i tot el camí que s’ha fet. A vegades, una mirada cap al recorregut que s’ha realitzat pot ajudar a situar-nos en el context actual i saber escollir en propietat.

No em cansaré de repetir una i altra vegada la situació en la que es trobada el Barça l’any en què Laporta i el seu equip van guanyar les eleccions.
El 2003 va significar per el club un trencament total en quan a formes i maneres de gestionar l’entitat, ja que es van canviar unes pràctiques que l’havien anquilosat i que li impedien fer el salt endavant per competir amb els clubs més poderosos del món. El Barça al 2003 era el tretzè club més poderós d’Europa, ara és el segon quasi empatat amb el primer. El Barça del 2003 suava per classificar-se per la UEFA i ara és qui ha guanyat set dels últims nou títols. Per aconseguir capgirar la dinàmica, va caldre una revolució en tota regla. I a fe de Déu que ha triomfat. Esportivament, econòmicament, socialment i patrimonialment, avui el Barça és molt millor que el 2003.

La revolució ha triomfat, ha esdevingut un model d’èxit, de triomf i cal que continuï sent així. Diuen que desprès de tota revolució sempre ve una involució. Desprès de tot pas endavant sempre hi ha la temptació de tornar enrera. I això el Barça no s’ho pot permetre.

Qui encapçala totes les enquestes a la presidència, és, precisament aquesta involució. Sandro Rosell mai ha cregut en el model Barça d’èxit. Mai. Sandro mai va creure en Rijkaard. Mai. I per molt que en campanya s’entossudeixi a afirmar el contrari, mai ha cregut en el Txiki. Rosell calla i fa meandres per tal de no respondre les preguntes. Tothom sap que no confia en l’actual secretari tècnic, però s’entesta a dir que sí, quan realment, si digués que no, no passaria absolutament res. Rosell és presoner de la seva història. S’ha passat cinc anys dient pestes del model Barça representant per Txiki, Rijkaard i Guardiola i erigint-se ell com a gran salvador. El problema, per ell, és que arriba a unes eleccions amb un Barça triomfant com mai i amb un model que és l’enveja de mig món. Rosell no té cap tipus de credibilitat.
Però a més d’una involució intervencionista al club, també hi ha la involució social. Perquè cal no oblidar que el mateix Rosell va admetre a RAC1 que sí que havia parlat amb els Boixos Nois, bé amb els “bons nois dels Boixos”, perquè segons ell n’hi ha que són ”bons nois”. El Barça ha marcat la pauta a seguir i s’ha convertit en l’exemple per tots els clubs a l’hora d’apartar els violents de manera rotunda de l’estadi. Seria una llàstima que per un nombre de vots, prescindibles si les enquestes són certes, Rosell ho tirés tot per la borda. I aquesta setmana s’ha fet pública una fotografia d’una reunió de Rosell amb la flor i nata del poder de la burgesia barcelonina que agrupa poders mediàtics (Grupo Godó), polítics (Artur Mas) i econòmics i empresarials. El Barça s’ha guanyat la independència d’aquests grups en els últims set anys, no es pot permetre que els que van segrestar el club durant el mandat de Nuñez, ara tornin a la Llotja.

Els altres dos candidats, Ferrer i Benedito, representen més del mateix. Ferrer és la trista imatge d’una pròrroga de mandat que no serà. Ferrer s’ha trobat sense espai, ja que el continusime bo, aquell que és creïble, se l’ha atribuït Marc Ingla, i és per això que tant Ferrer com el candidat impossible, Joan Laporta, no paren d’atacar Ingla i de negar-li el que a dret a llei és seu, és a dir, la seva participació en l’elaboració de l’equip de les sis copes. És incomprensible com pot ser que Ferrer-Laporta afirmin que Ingla no pot atribuir-se els èxtis de les sis copes, dient que ell va dimitir perquè no creia en el projecte. Ni en Guardiola ni en Unicef. Només cal que es mirin els contractes tant del tècnic com de l’agència de la ONU per veure quina firma hi ha: Marc Ingla. Ingla va ser qui va firmar Guardiola i qui juntament amb el de Santpedor i Txiki van planificar la plantilla. Al César el que és del César. Deuen anar molt malament les enquesta a can Ferrer-Laporta si han de començar a blasfemar que Ingla pot vendre’s jugadors com Xavi o Messi. La veritat, es demostra que la desesperació porta a l’absurd de les persones, i Ferrer-Laporta, ja hi són.
L’altre candidat, Agustí Benedito ha fet de l’equidistància la seva estratègia electoral, venen que ell és diferent tant a la involució sandrista, com al continuisme positiu d’Ingla. Ell s’afirma com a diferent i alternatiu. No deixa de ser curiós que es posi l’etiqueta d’alternatiu, quan no fa any que encara formava part de la comissió social del club… Amb tot, ha demostrat que és un molt bon orador, per més que una mica demagògic, i que sap connectar amb la gent. Segurament les eleccions se li han fet curtes, tot i així, no és una opció de cara diumenge.

La nota positiva de tot plegat és que els atacs tant de Rosell com de Ferrer-Laporta comencen a dirigir-se cap a Ingla, un fet que demostra que la candidatura que més i millor representa que la revolució del cercle virtuós continuï endavant és la seva, la del Més Barça Que Mai.
Ingla, tot i un inici de campanya més encarat a buscar el cos a cos amb Rosell, ha sabut centrar-se en l’exposició de les seves propostes i de les seves idees per fer del Barça el millor club del món i poder fer un nou pas endavant en els diferents àmbits d’actuació: esportiu, social, participatiu, econòmic i internacional. Marc Ingla ha sabut exposar el seu programa en positiu, una positivitat que no ha d’anar renyida a denunciar propostes d’altres candidats que puguin ser un perill per el reforçament del model Barça.

El diumenge 13 el Barça s’hi juga molt. S’hi juga poder seguir aquest camí d’èxits. El diumenge el Barça s’hi juga o involució o més cercle vituós. O un pas enrera o un nou impuls de la generació “power point”. El Barça diumenge s’hi juga el club de les pròximes dècades, i la candidatura d’Ingla, Vicens, Godall i Soriano és la que millor pot planificar el Barça dels pròxim anys.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s