Som-hi, que és l’últim!, (o això dèiem….)

No tinc per costum tornar a publicar articles que ja he escrit, però avui faré una excepció. El país és indubtable que avança lenta però inexorablement cap a l’exercici de la seva llibertat i això es pot comprovar en diferents àmbits. En deu anys com a país hem avançat molt, moltissim. Amb tot però, hi ha temes que no van amb la rapidesa que voldríem, un d’ells és el del reconeixement oficial de les seleccions.

L’any passat vaig publicar un article que es titulava “Som-hi que és l’últim”, un títol que aquest any és, lamentablement, també de trista actualitat, i posats a dir el mateix, torno a publicar el post de l’any passat.

“Per fi! Per fi s’acaben les costellades, per fi posem punt i final a una època que va començar bé, va seguir millor i que ha acabat malament i esgotada.

Recordo amb una gran emoció el primer partit que la selecció va jugar desprès d’anys i panys de silenci. Va ser el 23 de desembre del 1997 a l’Olímpic de Montjuïc contra la Bulgària de Stoichkov i Penev. Aquell partit el vam empatar amb un gol en pròpia de Quique Álvarez i un altre de Dani, que en aquells temps jugava al Madrid. D’aquell partit recordo que vaig estar fent voleiar una bandereta amb molt d’ímpetu, fet que va provocar que ens haguéssim de canviar de lloc perquè molestava l’home que s’asseia al costat.

Els partits de l’Olímpic eren especials, per allà i van passar la Nigèria de Finidi que mesos abans havia enviat a casa Espanya del Mundial ’98 i que es va endur un espectacular 5-0 amb un Òscar brutal. Va tancar el cicle de Montjuïc Iugoslàvia amb Milosevic al capdavant, un partit que vam guanyar per 1 a 0. Aquest partit serà recordat per la penosa interpretació de l’himne nacional fet que va provocar grans xiulets.

Més enllà de la màgia ambiental que podia produir Montjuïc, màgia també simbòlica, els partits a l’Olímpic es caracteritzaven pels incidents que part del públic provocava. Aquests fet són des de qualsevol òptica condemnables al 100%. Els catalans no ens podem permetre oferir aquests espectacles tan lamentables. En un partit de la selecció no és tolerable que part del públic es comporti com si fóssim al paleolític.

Desprès de Iugoslàvia els partits de la selecció van canviar de lloc, de l’Olímpic al Camp Nou. El Camp Nou però té un petit inconvenient. És molt, molt gran. És cert que l’Olímpic s’havia quedat petit, ja que la mitjana d’espectadors entre el 1997 i el 2001 la podem situar, més o menys, al voltant de les 67.000 persones, però és clar, fins a arribar a les 100.000 del coliseu blaugrana hi havia una eternitat.
Lituània va encetar el nou emplaçament i ho va fer tornant més gelada cap al seu país gràcies a la maneta que es van endur. Aquest és l’únic partit que no he anat de la selecció.
Desprès es va iniciar la tradició de portar equips sud-americans, sobretot per la major facilitat que aquestes seleccions oferien i també per la gran colònia d’aquests països que hi ha a Catalunya. Aquest partit, 1-0 contra Xile, també va ser el primer que es va començar a celebrar al 28 de desembre, talment com si en segons anés.

Ara bé, si d’un partit de la selecció es parla aquest sense cap mena de dubte és el Catalunya-Brasil del 18 de maig del 2002, on el Camp Nou va quedar petit per poder veure la selecció, fet que demostra que la reivindicació és un clam del poble, però que per omplir el camp, per fer vibrar, s’han de fer les coses bé. Contra Brasil es va arribar al màxim que es podia. Difícilment es podria superar amb la mateixa forma un èxit com aquell Catalunya-Brasil, que tot i el resultat, 1-3, no va ser pas una derrota cruel, ja que el combinat nacional va poder lluitar per l’empat.
La imatge del Camp nou ple i vestit del groc i vermell de la senyera sempre m’acompanyarà. El record del camp cantant, animant, fent l’onada, onejant banderes, llançant estels al vent sempre serà amb mi.

A partir d’aquell moment, tot va començar a baixar. Xina i Equador van seguir amb els partits, uns partits que cada vegada enganxaven a menys gent.
Però desprès…. Va tornar Brasil, un Brasil que acabava de ser campió del món, i evidentment va fer valer aquesta condició i es va emportar el partit per 2 a 5. Aquest partit també va ser especial, perquè va ser el primer cop que servidor va haver d’organitzar alguna cosa amb cara i ulls. Amb uns amics de la classe vam organitzar, amb la complicitat d’un professor catalanista de pedra picada, un autocar per anar a veure el matx. Crec que per tenir 16 anys ho vam fer prou bé.
Desprès de Brasil la cosa ja es veia que no anava gaire bé. Contra Argentina el públic no va respondre i contra Costa Rica millor no considerar-lo ni com a partit de la selecció.
Tot va tornar amb el doble enfrontament amb Euskadi, aquests partits ens van mobilitzar, ens van enganxar a tots. Tinc grans records d’aquests dos partits, però en especial al que es va jugar a San Mamés. Aquell partit va ser diferent i sentir l’himne a la Catedral, jugant de visitant va ser una de les coses més boniques que podrien passar en aquests 20 anys que fa que habito a la terra. A més l’empat el va marcar Bojan.

Ara però aquesta formula de les costellades més o menys bones, s’acaba. Contra Colòmbia (en aquest cas Argentina) s’acaba un model que ha permès que Catalunya obris els informatius de mig món amb els partits contra el Brasil i Argentina, però res més.

Ara és el temps de la Copa de les Nacions, ara és hora d’encarar el futur amb ambició.
Però primer que això, avui tots al Camp Nou amb la selecció. “

Una Nació, Una Selecció!
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s