Instant d’Irrealitat

Han passat uns dies des de la consulta per la independència d’Arenys de Munt i recordant aquell dia històric, és difícil oblidar el cúmul d’emocions que es van despendre en aquella jornada emmarcada per sempre en els dies èpics del país.

Aquell dia a Arenys es respirava una flaire d’èpica, car s’havia desafiat tota la maquinària juridico-política de l’estat espanyol i s’havia vençut. La sensació de fer quelcom excepcional era present arreu del poble. Rierades i rierades de gent anaven amunt i avall de la mítica riera arenyenca, i tots ells portaven escrit a la cara aquell somriure intranquil que espera una notícia o un fet de gran transcendència. A mesura que s’anava apropant el moment de la proclamació dels resultats el nerviosisme creixia. Tothom s’esperava una victòria del Sí, però no pas amb aquella absoluta majoria.
Quan el portaveu de la comissió organitzadora va dir que el Sí havia arrasat, la gent que esperava davant el Centre Moral va esclatar en crits i aplaudiments d’una manera que servidor mai havia viscut. La sensació de victòria, de satisfacció va inundar per complet als centenars de persones que saltaven i cridaven per la llibertat.
Però, per més que pugui ser contradictori el moment en que més feliç em vaig sentir va ser quan en un instant desprès d’haver-se fet públic el resultat, vaig imaginar-me que aquell era el referèndum per el qual seriem independents i no només una consulta d’un poble del Maresme. En aquell moment just desprès de l’esclat joiós, vaig prendre consciència de que ja no, de que mai més, ja no seria mai més independentista.
En el moviment independentista hi ha de tot, com a tot arreu. Però hi ha una espècie que crec que seria convenient que anés passant a millor vida. Hi ha una classe d’independentisme absolutament essencialista i disgregador que tot cofoi esgrimeix que “jo seré sempre independentista”. Crec que aquest plantejament és absolutament erroni. Independentista és un estat transitiu i per tant, un dia o altre es deixarà de ser-ho. Plantejar un moviment entorn d’una idea que s’esfumarà, esperem que aviat, crec que no és l’opció òptima de cara a l’acompliment de l’objectiu.
Realment aquell instant d’irrealitat en el qual ja no era independentista, ni com ara diuen “secessionista”, sinó simplement era un ciutadà lliure en un estat lliure, va ser el moment més especial d’aquell dia històric que ha de marcar un abans i un desprès en la nostra lluita per deixar de ser independentistes i passar a ser independents.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s