Sobre els Governs de Coalició

Del primer tripartit en deien “Dragon Kahn” per obra i gràcia del metge Carretero, al segon n’hi ha que n’hi diuen “el circ”. Aquests qualificatius, segurament no merescuts, sorgeixen a partir del fet de què als govern que donaven nom eren i són formats per diferents partits, és a dir, el govern era de coalició.
Els governs de coalició són més proclius a patir certes crisis, sobretot si els qui en formen part no provenen d’una mateixa família ideològica, fet que provoca tensions i pot donar la sensació de què el desgovern és elevat.

No pretenc parlar aquí de si el govern d’Entesa governa bé o no, el que si vull fer és comprovar si a casa nostra ens falta “cultura de coalició”, en el sentit d’entendre que en el si d’un govern amb diferents idees pot sorgir alguna controvèrsia, i també veure quines formes de govern hi ha.
Per tant només em centraré en els països europeus on els governs són de coalició, ja que en els altres continents el sistema polític pot patir certes variacions que podrien afectar el resultat. Així doncs descarto el Regne Unit amb una àmplia majoria del Labour de Gordon Brown, també la França de la UMP de Sarkozy i també Portugal on el Partit Socialista governa còmodament sota el lideratge de José Soares.
A Europa segurament el govern de coalició més important és el que formen la Unió Cristiano-demòcrata, la Unió social-demòcrata i el Partit Socialdemocrata a Alemanya, un govern que sota el nom de “la gran coalició” ha permès a Angela Merkel governar en l’última legislatura. Aquest govern té el suport majoritari del Parlament, 397 dels 613 membres, és a dir, que governa amb majoria absoluta, una majoria necessària per tirar endavant les reformes de l’estat del benestar que aquests partits portaven al programa electoral.
Si exceptuem Alemanya, el Regne Unit i França, l’altre gran país d’Europa és Itàlia. Al país transalpí, on governa el dèspota Berlusconi, cal tenir en compte però, que el primer ministre és al poder a partir d’un govern de coalició. Concretament al govern italià hi participen Il Populo della Liberta i la Lega Nord. Esmentar però que Il Populo della Liberta és la unió entre Forza Italia i la post-feixista Alianza Nacionale. Aquesta coalició té per objectiu dotar al govern de la majoria absoluta que tot govern de coalició necessita per tirar endavant el seu programa, una majoria que es concreta al Parlament, on aquesta coalició obté el suport de 340 diputats per els 239 de l’oposició.

Els governs de coalició però no són exclusivitat dels grans estats europeus o de tradició democràtica com els anteriors, sinó que la “cultura de coalició” també té força en els països de l’Europa de l’est.
Per exemple a Romania on des de les últimes eleccions hi governa una coalició formada entre el conservador Partit Demòcrata-Liberal i el progressita Partit Socialdemòcrata. Aquests dos partits segueixen el patró de la gran coalició alemanya, ja que els dos són els principals partits romanesos, fet que els permet controlar 329 diputats del Parlament d’un total de 471. És a dir, una gran i àmplia majoria absoluta.

Un altre país dels antics membres de l’URSS, Hongria també s’hi produeix un govern de coalició, i conseqüentment, un govern amb majoria absoluta i estabilitat parlamentària.
A Hongria es va formar al 2004 una coalició entre el MSZP, socialistes, i el SZDSZ, liberals. Aquesta coalició però es va trencar a mitjans del 2008 quan els liberals van abandonar el govern, i a partir d’aquest fet el govern en minoria es va veure sense estabilitat parlamentaria fet que portà al primer ministre a dimitir a inicis del 2009 degut a la impossibilitat de portar a terme les reformes socials que pretenia impulsar. Aquest exemple mostra que els governs en minoria són extremadament fràgils, ja que no tenen garantida la governabilitat, una governabilitat que òbviament cap altre partit que no garantís majoria absoluta estava disposat a atorgar degut precisament, a la manifesta inestabilitat governamental.
Durant els últims anys ha augmentat la preocupació entorn a l’ascens de l’extrema dreta a diversos països d’Europa com Holanda, França o Bèlgica, però possiblement el que ha causat més temor ha estat el Partit Justícia i Pau dels germans bessons Kaczynski. Actualment aquest partit ja “només” controla la Presidència de la República, ja que desprès de les eleccions legislatives passades la Plataforma Cívica (PO) del liberal Donald Trusk va obtenir la victòria i va desallotjar l’extrema dreta del poder. Trusk però no va obtenir majoria absoluta així que va haver de pactar amb el Partit Popular per,l d’aquesta manera, assegurar-se l’estabilitat necessària per a qualsevol govern, de coalició o no, per poder tirar endavant el seu programa legislatiu. El govern té el suport dels 209 diputats de PO i els 31 del Partit Popular.
Les coalicions al centre i est d’Europa la tanca la que dirigeix el socialista Werner Faymann formada entre el Partit Socialdemòcrata i el Partit Conservador a Àustria, on per evitar que els partits d’extrema dreta es fessin amb el poder, van reeditar altre cop la coalició que té més flaire de ser un “cordó sanitari” contra els extremistes, que una coalició en base a un programa comú. De la mateixa manera que Alemanya o Romania, els dos partits que formen el govern són els més importants del país ja que junts sumen el 55’6% dels vots i tenen una gran majoria parlamentària amb 108 diputats sobre un total de 183.
Canviant de banda d’Europa, d’est a oest, es troba el país per antonomàsia de les coalicions, Bèlgica. Desprès dels tortuosos governs de Letterme, el President del Parlament, Herman Van Rompuy, ha format un govern en el que hi figuren diversos partits de quasi bé totes les tendències ideològiques: democristians, liberals i socialdemòcrates. Aquest executiu però tindrà la difícil tasca de sobreviure a les continues i cícliques crisis de govern a partir de les diferències entre els valons i els flamencs en quan a l’estructura de l’estat.
Un dels països més petits que formen part d’Europa és Luxemburg. Aquest país està governat per JC. Junker, un polític de caire socialcristià que en les últimes eleccions va aconseguir 24 diputats i es va quedar a 6 de la majoria absoluta, aquest fet el va portar a pactar amb el Partit Socialista dels Treballadors que tenia 14 diputats, fet que permet al govern governar amb una àmplia majoria absoluta al Parlament.
Quedar lluny de la majoria absoluta no és en principi un impediment per no poder formar un govern fort. Aquest és el cas dels Països Baixos, on la demòcrata cristiana CDA (41 escons) del primer ministre, a qui anomenen “Harry Potter” arrel de la seva gran semblança amb el jove mag, va haver de pactar amb el Partit del Treball (33 escons) i finalment per arribar a la meitat més u dels 150 diputats, la Unió Cristiana també es va sumar al govern.
L’altre país que queda de la vessant atlàntica que té un govern de coalició és Irlanda. El govern irlandès històricament sempre ha estat cosa de dos: Fianna Feil o Fianna Gael. Actualment és el primer qui ostenta la direcció del govern amb Brian Cowen com a primer ministre. El Fianna Feil té 78 representants al Dáil sobre un total de 166, fet que l’obliga a pactar amb els Demòcrates Progressistes que tenen vull escons.
S’ha comprovat que tant al centre, a l’est i a la vessant atlàntica d’Europa les coalicions existeixen i que, a més a més, i molt important, totes elles gaudeixen d’una gran estabilitat parlamentària i governamental, unes característiques bàsiques per a qualsevol govern seriós.
Els països nòrdics que formen part de la UE no n’hi cap que no tingui més d’un partit al govern.
Aquest és el cas de Letònia en què el govern presidit per Aigars Kalvitis està format per el TP, la Unió de Verds i Camperols; pel Primer Partit de Letònia; el Camí Letó; i per la Unió per la Pàtria i la Llibertat. Gairebé un rècord ja que compta amb cinc partits diferents a l’executiu.
La segona de les repúbliques bàltiques, Lituània, també està governada per una coalició, concretament la que formen diversos partits conservadors com el TS-LDK; el LRLS; el TPP i el LCS. Aquest govern està encapçalat per el premier Andrius Kubilius.
L’última república fronterera amb Rússia, Estònia, a partir de les últimes eleccions té un govern format per la conservadora Unió Pro Pàtria i el Partit Socialdemòcrata, que junts obtenen 60 dels 101 diputats totals al Parlament.
La Meca de la socialdemocràcia europea, Suècia, actualment està governada per una coalició de partits de centre dreta. L’eix central d’aquesta coalició és el Partit Conservador que al no arribar a la majoria absoluta va pactar amb el Partit Centrista, amb el Partit Liberal i amb el Cristianodemòcrata, formant d’aquesta manera una majoria absoluta parlamentària enfront a l’oposició del bloc d’esquerres liderat per el partit socialdemòcrata.

Per últim, el darrer país analitzat: Finlàndia. Finlàndia té una presidència socialdemòcrata i un govern de dretes. Aquest govern, també, és de coalició, una coalició que encapçala el partit de Centre del Primer Ministre Matti Vanhanen que té 51 diputats i que juntament amb la Lliga Verda (15 escons) i el Partit Popular Suec (9) formen la majoria parlamentària que dona suport i estabilitat a la governabilitat del govern.

Un cop vistos els diferents tipus de govern que hi ha a la majoria de països d’Europa, és a dir, governs de coalició, es podrien dir algunes consideracions:
La primera és que no tots els governs responen a la tradicional, i vigent, divisió entre dretes i esquerres, tal i com és el cas d’Alemanya, Àustria o Romania, on els dos principals partits comparteixin govern, si bé és cert, per motius diferents.
Segona, no hi ha un patró establert en el sentit de què els partits d’esquerres siguin més favorables a les coalicions que els de dretes, o al revés. Les dues famílies ideològiques practiquen aquesta pràctica quasi a parts iguals.
Tercera, la possibilitat d’establir coalicions no està marcada a partir de la història recent dels països, ja que a Europa es troben governs multipartits als estats de l’ex Unió Soviètica com Hongria o Letònia i també es produeixen coalicions als estats fundadors de la UE com ara Bèlgica. Per tant, l’establiment de coalicions, o la cultura de coalició, és estesa i compartida per els diferents estats d’Europa.
I per últim, cal remarcar una característica que tots els governs de coalició analitzats tenen en comú. Aquesta característica és que tots, tots i tots els governs tenen majoria absoluta als seus parlaments, fet que els permet dur a terme el seu programa. Si un govern en minoria d’un sol partit ja és complicat, només cal veure l’exemple de Zapatero al Regne d’Espanya, un govern de coalició en minoria seria una ruïna, degut a la inestabilitat i quasi ingovernabilitat del govern i també dels partits que en formessin part, sobretot del/s petit/s.
Els governs de coalició són majoria a Europa, però tots, i perdó per la repetició d’un concepte tan simple, tots, tenen majoria absoluta.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s