El Dret a l’Autodeterminació a la UE. Els Precedents i Catalunya (I)

Avui publico la primera part, demà la segona, d’un text que vaig escriure per un seminari de la Universitat.

En la penúltima sessió del seminari organitzat per Estudiants en Acció sobre el dret a l’autodeterminació, hi van intervenir el professor de la Universitat Pompeu Fabra Anthony Guilliland i el diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Parlament Uriel Bertran.

El diputat independentista va apuntar en la seva conferència que l’aplicació del dret a l’autodeterminació a Europa és possible.
Bertran va exposar que la Unió Europea es troba actualment en una dicotomia entre dos principis fonamentals: el dels estats a la integritat territorial nacional; i el principi democràtic. Entre aquests dos, en principi la Unió Europea, així com també el dret internacional, es decanten per el primer tot i que el principi democràtic, que inclouria el de l’autodeterminació, si no formalment si que a la pràctica és aplicat.
En l’actual estructura administrativa i política, la Unió Europea no contempla de forma clara el dret a l’autodeterminació de les diverses nacions sense estat.
Per una banda, per exemple, en el Tractat de Lisboa, encara no en vigor, per expressa voluntat del govern del Regne d’Espanya s’hi inclou un article en què s’expressa de manera clarificadora que la UE respectarà la integritat territorial dels estats. Una vegada més, la UE anteposa aquest principi al democràtic. A més a més, des de certs estats de la Unió es considera que el dret a l‘autodeterminació – reconegut al Pacte de drets civils i polítics per la ONU – s’executa cada cop que se celebren eleccions en el determinat territori.
Tanmateix per sortir d’aquest atzucac es podria aplicar el principi d’efectivitat defensat per Kelsen, que fa referència que l’èxit polític de la independència es pot aplicar des de la força o mitjançant el reconeixement internacional.
Tot i que la UE defensa el principi de integritat territorial dels estats, no és menys cert que els dos processos d’independència que s’han produït en els darrers anys a nivell europeu han estat avalats per aquesta mateixa Unió Europea.
Si la UE defensa la integritat territorial dels estats, com és possible que també participi i avali processos d’independència? Segons Bertran la UE avala els processos perquè quan la UE no ha intervingut en conflictes s’ha desencadenat diverses guerres – les dels Balcans – fet que trenca la idea i l’objectiu de què la Unió Europea sigui un espai de seguretat. És a dir, la UE no es podia permetre un nou ridícul a partir de la voluntat d’uns a decidir el seu futur i la d’uns altres a impedir-ho.
El conflicte dels Balcans és de gran transcendència per l’evolució de la Unió Europea en relació als principis defensats, és a dir, segons el diputat independentista a la Unió a partir del conflicte als Balcans s’hi produeix un canvi de jerarquia en quan als principis de la dicotomia inicial. És doncs des de la meitat dels anys 90 del segle XX quan la UE assumeix el dret democràtic com a propi. Així s’explica que la Unió Europea avalés i tutelés el procés d’independència de Montenegro.
El dret democràtic és el mateix que el dret de l’autodeterminació a Europa? Segons Uriel Bertan no. El dret democràtic defensat per la Unió Europea no inclou la secessió. Llavors, com es pot arribar a la situació de proclamar la independència i que la UE l’accepti? En el procés d’independència seguit per Montenegro la UE, davant la voluntat de què la situació no derivés cap a un conflicte armat, va demanar a un consell assessor quin seria el mínim democràtic exigible per poder acceptar la independència. Aquest Consell va acordar que per donar validesa a la independència el sí hauria d’accedir a la xifra del 55% i que la participació no hauria de ser inferior al 65%. Aquestes demandes són clarament beneficioses per els defensors del no, ja que amb tan sols el 45,01% ja fan impossible la independència per més que el 54,09% restant s’hi hagi pronunciat a favor. Aquests condicionants van ser imposats per la voluntat de la Unió d’impedir el naixement de l’estat montenagrí, ja que cap de les prospeccions electorals donaven a l’opció del Sí una xifra pròxima al 55%.
S’ha observat que en el procés de Montenegro el que va primar va ser el dret democràtic exercit en un referèndum, en canvi en el cas del segon estat sorgit recentment el procediment va ser diferent.
A Kosovo a diferència de Montenegro, la Constitució sèrbia no li reconeixia el dret a l’autodeterminació, així que com és que es va poder declarar independent?
Kosovo va fer ús del principi d’efectivitat de Kelsen, el del reconeixement internacional. Kosovo rebut el reconeixement dels Estats Units, d’Alemanya, del Regne Unit, de França… per contra la Xina, Xipre, Rússia, Sèrbia i Espanya es neguen a reconèixer Kosovo com a estat independent.
Kosovo i Montenegro han aconseguit ser estats independents amb el concurs de la Unió Europea.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s