Crònica d’una Nit per a la Història

És un tòpic, ho sé, però és que ahir va ser un gran dia. Ahir, tot i els nervis que van anar creixent al llarg del dia, va ser un dia rodó, un dia en què país i Barça van anar més lligats que mai.

Emoció, nervis, passió….
Vam començar la tarda a Cal Bolet, on una hora abans de que comencés el míting de l’Oriol Junqueras, ens vam trobar uns quants companys per acabar de posar les coses apunt. A dos quarts de vuit els llums del Teatre es van apagar i les paraules del candidat del Penedès al Parlament Europeu, Pol Pagès, van començar a sonar.
L’Oriol Junqueras no va fer el típic discurs del “i tu més” tan repetit en aquesta campanya electoral, sinó que va fer una classe magistral de futbol. Concretament va parlar sobre el perquè dels colors que donen identitat als equips i a les seleccions nacionals de diversos països. Junqueras va explicar d’on prové el color del Mancherster United o del Liverpool, el vermell, que fa referència al suport d’aquest dos equips que era la classe obrera d’aquests dues ciutats, en contraposició al blau del City o de l’Everton que es caracteritzaven per ser els equips de les classes benestants.
Junqueras tot i no fer un acte estrictament de campanya, va fer aixecar de les cadires als assistents a l’acte. Junqueras té l’habilitat de guanyar-se l’audiència amb la proximitat, la simpatia i la intel·ligència. Junqueras va fer gala d’allò que més destaca qui el coneix, és brillant, és didàctic, és proper, simpàtic. El discurs de Junqueras va ser concís i emotiu, sobretot perquè l’hora apressava i el moment de què els jugadors escollits vestits de blau-grana saltessin a l’Olímpic de Roma s’acostava.
Espera, patiment, sofriment…
El partit va començar amb la música celestial de l’himne de la Champions, aquella simfonia que posa els pèls de punta.
Els primers deu minuts van ser de sofriment absolut. Els cinc xuts de Cristiano Ronaldo van deixar quasi glaçat el Teatre, però només quasi. Tot i el patiment que s’havia patit en els primers minuts, l’angoixa va fugir desprès de la primera arribada del Barça davant de Van der Sar. Eto’o fent gala de la seva categoria com a golejador de pura sang va perforar la porteria anglesa amb un toc de puntera que va entrar per l’únic lloc possible.
A partir d’aquest moment el patiment angoixant dels primers minuts va mutar, va mutar cap a un altre tipus de patiment. Un patiment típic del barcelonisme, un patiment que es caracteritza per tot i estar guanyant i controlant el partit, cada cop que el rival travessa el mig del camp tothom ja es tem el pitjor.
La segona part va seguir, encara més, el guió trenat per Pep Guardiola i el seu equip. Toc, toc i toc fins que arribi la sentència, i aquesta va arribar en forma de vol estratosfèric de matrix-Messi. Messi que fa poc més de 1,65 va sobrepassar a Vidic i de vaselina va superar l’holandès errant. Un gol que va alçar el segon del Barça a Roma. Un gol que valia tot el seu pes en or.
Alegria, explosió, sentiment…
I va arribar, va arribar el moment en què l’home de vermell va xiular el final, el final del partit, el final que conduïa a la glòria eterna: El Barça campió de la Copa d’Europa.
En aquell moment tot es va aturar, les abraçades, els crits, els salts, les llàgrimes van fer acte de presència. Tota la tensió dels últims minuts, de tot l’any, va sortir dispersada en mil i una formes. La complicitat d’uns que celebraven cridant i saltant amb els que preferien fer-ho de manera més calmada va ser total, ja que per sobre de tot, el que se celebrava era la victòria del Barça, d’un Barça que ha estat capaç de què la immensa majoria del país se senti atreta pel futbol i concretament per aquest equip espectacular.
Ahir va ser un gran dia, un dia en què es va transitar de l’escepticisme inicial a la passió desembocada, dels nervis a la plenitud, de l’angoixa a l’esperança, del patiment a la glòria.
Ahir Barça i país es van unir més que mai. Ahir tots vam ser un, ahir tots vam ser Barça.
La història, ja té una nova data per recordar, la data en què una era va començar a caminar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Crònica d’una Nit per a la Història

  1. Sike ha dit:

    Curiós que la primera felicitació sigui la d’un perico pero bé, enhorabona.Escriu, ja que avui ho faràs millor i de manera més convincent que parlar. Pero val la pena quedar-se sense veu (els pericos també ens quedem sense, malgrat que sigui per coses menors, com aquell gol de Coro…aiiii Corominas, que se’ns en va).No es podía fer més gran l’escut de l’article? jeje

  2. Albrock ha dit:

    Sí, ves, molt màgic i eufòric i tot el que vulguis, però d’aqui un parell d’anys ja semblarà una cosa llunyana i distant. Si només es posés tanta passió en, per exemple, aconseguir la independència, otro gallo cantaria en aquest país-. Però com tot, és allò més visceral i que pot entendre fins i tot la gent més limitadeta el que acaba movent passions. Què hi farem. Fora d’aquí, els mitjans parlen de la victòria com “the Spanish victory”, però vaja en aquí alguns es pensen que em marcat un gran gol de llibertat o alguna idea retòrica semblant.I sobre el Jonqueres aquest, Pedro, si us plau, m’has de reconèixer que no és algú amb gaaire bona presència o estil…Anyway, com que veig que has entrar en la costum de no contestar més comentaris, començo després d’aquest post el meu tercer boicot al blog.

  3. Pere Sàbat ha dit:

    Adri,Gràcies per les felicitacions hehehe. I no, l’escut no l’he pogut fer més gran.Àlex,D’aquí a dos, tres, cinquanta anys aquest fet es recordarà com la fita més important de la història del Barça. És el primer cop que s’aconsegueix el triplet, a més a més cal tenir en compte de com s’ha aconseguit. Amb un joc total, brutal.I home això de “l’spanish team” no sé, mira el New York times, la Gazetta dello sport, la reppublica… i tots parlen de catalunya i de l’equip català. És evident de que si mire Antena 3 o TVE (televisions nacionalistes espanyoles) totes parlen de “el equipo español” però no cal preucupar-se’n.I sobre el JunqUEras és un gran candidat, tot i que sí, no és el candidat més sexi del món, però en canvi és un dels més preparats. Jo em quedo amb la segona caracterisitica, i tu?

  4. Albrock ha dit:

    Doncs no sé, què vols que’t digui. De cara a un diputata que ha de represnetar Catalunya a Europa, que tingui bona presència és importantíssim. Preparat també, òbviament. Però estic segur que hi ha gent que reuniex els dos requisits, no com aquest probre home que va certament coix en una cosa, i tampoc és que sigui gaire brillant en l’altra. Apart de que quan parla sembla un camioner. Quan hi ha partits tant similars com CiU i ERC a les europees, la gent mira el grau d’attractiveness dels candidats per acabar-se de decidir-. El Junqueras és una mala elecció.

  5. Andrew ha dit:

    L’Alex té raó.El candidat d’ERC sempre està mirant amb un ull a Madrid i l’altre a Brusseles jajajaFa el mateix que el PSC.La diferència és que el PSC juga amb la fòbia PP i el Junco, amb la fòbia Espanya.Després, encara no l’he escoltat cap proposta seriosa per sortir de la crisi.En fi, ja m’agrada un paiu com el Junco que no farà res a Europa ni se l’escoltaran.Només fa falta mirar-lo a la cara per adonar-te que allò és poc seriós.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s