Calaix de Sastre

Uns dies d’abstracció blocaire no van malament, encara que siguin per una absoluta manca de temps. La veritat és que intentar compaginar totes universitat, feina, partit, temps personal, i a més, escriure al bloc arriba un moment en què resulta veritablement difícil. Així doncs avui faré un petit repàs de diversos temes que han passat aquests dies i que crec rellevants.

Primerament destacar la gran victòria de l’esquerra a El Salvador, una victòria que arriba desprès de més de vint anys de la dreta. És realment encoratjador veure el mapa de sud Amèrica on només hi continuen havent-hi dues taques de governs de dretes, i on l’esquerra, en la gran majoria de països, ha sabut transformar-se i adaptar-se al segle XXI amb un discurs allunyat dels dogmatismes estalinistes del passat, a més que ha guanyat una esquerra més pròxima a la brasilera de Lula que a la veneçolana de Chavez. La victòria del candidat de l’esquerra haurà de permetre que El Salvador avanci cap a la reconciliació nacional, ja que les ferides que es van obrir durant la Guerra Civil encara no han estat tancades, a més que amb aquesta victòria es podrà posar en pràctica tot un bon paquet de mesures per tal d’afavorir els més necessitats.
Un altre tema important ha estat la conferència de Mas dilluns al Palau de Congressos per parlar sobre les seves receptes contra la crisi. La veritat és que no he pogut llegir encara la conferència, però fent un repàs al que n’ha destacat la premsa no puc evitar sentir que aquestes receptes no són les més apropiades. Cal abaratir l’acomiadament? Cal abaixar impostos? Cal abraçar el populisme de caire chavista anunciant que ell s’abaixaria el sou si fos President? Cal?
De la mateixa manera que no combrego amb les receptes de Mas, tampoc ho faig amb les del President Montilla, que uns dies abans havia pronunciat un discurs en el que advocava per retocar l’estat del benestar, per reduir-lo, a més que igual que Mas, apostava per introduir el copagament en la sanitat. Crec que no cal ser massa intel·ligent per qualificar aquest discurs com a mínim no d’esquerres.
Els problemes de la sanitat pública catalana no se solucionaran amb el co-pagament i per tant renunciant a un dret i a un pilar de l’estat del benestar, les problemes de la sanitat pública se solucionaran quan Catalunya tingui un finançament just, o si us plau que sigui aviat, quan sigui un estat independent.
Sobre finançament un parell de coses. Primera que ja comença a ser hora de què el Govern de la Generalitat digui prou i que s’ha acabat la conya de prendre el pèl al poble català. Ara segons es diu no serà fins a l’estiu que hi haurà el nou finançament. Un any desprès del què marcava l’estatut. Ja es pot observar de què carai serveix el text que ens havia de portar, segons qui el va pactar, quasi fins a la llibertat orgàsmica. Una vegada més és dóna la raó a aquells que veient l’ensarronada que significava el Pacte de La Moncloa el 18 de Juny del 2006 van votar que NO al pacte de la vergonya.
Però la noticia referent al finançament ha estat l’acord entre el govern andalús i “el gobierno de España” que pretén posar a zero el suposat i santificat “deute històric” d’Espanya cap a Andalusia. Deute que espero que no ens facin creure que és per la gran aportació que fa aquesta comunitat al finançament global de l’estat o a la seva participació en el fons de solidaritat… En definitiva, Andalusia ja té el seu finançament al voltant dels 1.200 milions d’euros, una xifra que segurament no serà massa diferent de la què el ministre Solbes proposarà al govern català, una proposta que haurà de ser rebutjada de manera immediata ja que no suposarà en absolut cap millora per les finances de La Generalitat.
I per últim Euskadi. Euskadi avança cap a un escenari de divisió profunda de la societat ja que el govern i el Parlament que sorgeixen de les eleccions, no serà ni és representatiu de la societat basca, no perquè hagin pactat la segona, la tercera i l’última força política, ja que és del tot legítim, sinó perquè en l’hemicicle no hi tindrà accés de paraula gran part de la societat, expulsada per una llei més pròxima a temps ja passats que no pas d’un estat pretesament democràtic i de dret. Tot i així hi ha camí per l’esperança, ja que Arnaldo Otegi va declarar que les forces que aposten per un estat independent han de començar a caminar juntes. És realment un nou element molt interessant i que pot obrir noves expectatives de cara poder solucionar el conflicte polític basc. Per tal d’aconseguir aquesta unitat independentista, no s’hauria de començar per condemnar la violència però?
En fi tot de coses que han passat en els últims dies, uns dies interessants, com també ho seran els que continuaran.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Calaix de Sastre

  1. Albrock ha dit:

    Pedro el que no pot fer Esquerra és senyalar la manca de finançament com la causa de tots els mals. Encara que potser fos veritat, no es pot ignorar que calen altres mesures per fer front a la crisi, per això les propostes de Montilla i Mas no estan malament… Excepte la tonteria populista de “em reduïré el sou”… Uiii crisi solucionada… Que és beneit a vegades l’home…

  2. Pere Sàbat ha dit:

    Àlex,Perdó per contestar tard, aveure la manca de finançament no és la causa de tots els mals però quasi. I si, calen noves mesures per fer front a la crisi, però des del meu punt de vista no les del Mas i el Montilla.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s