L’encaix díficil (I)

Sovint ens trobem que hi ha determinats temes que es converteixen en un cercle viciós. Temes que per més que es discuteixin tornen al mateix punt. Un punt immobilista on cap part present en la discussió s’ha mogut del lloc inicial.
Un dels temes en què sovint es dóna aquest cercle viciós, és en el de la pertinença o no de Catalunya dins del Regne d’Espanya. No fa gaire discutia precisament d’aquest tema amb un company de la universitat. El company deia que per Catalunya era positiu restar dins del Regne d’Espanya i apostava clarament a favor de la via de ser forts a Madrid i seguir amb la pràctica del peix al cove.
Davant d’aquest fet i de la meva perplexitat, va donar les següents raons per defensar que Catalunya continuï sent part del Regne d’Espanya.
La primera raó era un text de Montserrat Nebreda que deia que “cadascú té llibertat per sentir-se més català que espanyol o a l’inrevés. Ambdós sentiments són compatibles i com a integrants comuns d’un projecte de llibertat i prosperitat ens hem de sentir igualment satisfets ja que de nosaltres i de la gestió dels nostres recursos depèn el nostre èxit”. Completament d’acord, però de quin projecte estem parlant? Del que nega el dret als ciutadans a elegir el seu status polític? I no estic parlant d’autodeterminació, sinó d’un trist Estatut d’autonomia. Aquest és el projecte de la llibertat comú? També es diu que “de la gestió dels nostres recursos depèn el nostre èxit“, més clar que l’aigua. Quin és el projecte on Catalunya podrà controlar tots “els nostres recursos”? La resposta és obvia.
La segona raó que esgrimia el meu company per seguir lligats al Regne d’Espanya, és la següent: “Durant 30 anys de democràcia, hem deixat de ser un poble sotmès i sense esperances sòlides per convertir-nos en una de les àrees més importants i amb més ressò al món i dins l’estat. Això vol dir que la permanència a l’Estat no ha estat tan negativa com des d’alguns sectors es vol donar a entendre. L’ampliació del ventall competencial, el reconeixement de la nostra llengua i les nostres institucions, d’autogovern, els Mossos, la dotació de noves tecnologies no haguessin estat possibles sense la instauració de la democràcia i del model autonòmic; una democràcia en la qual Catalunya va ser part fonamental del seu èxit”. Cal fer algunes consideracions. Primer, quan es parla de què érem “un poble sotmès i sense esperances sòlides” suposo que es refereix al poble espanyol, perquè a Catalunya sí que es tenia esperances, esperances que en gran mesura va aglutinar els principis de l’Assemblea de Catalunya, entre els quals hi havia el dret a l’autodeterminació. A més, si Catalunya no hagués tingut esperances i un projecte comú, ara no hi hauria ni el trist estatut que tenim ni estat de les autonomies.
Segon, també s’afirma que Catalunya té un gran ressò al món. Quin ressò? Suposo que en aquest punt es parlava del Regne d’Espanya.
Tercer, “la permanència a l’Estat no ha estat tan negativa com des d’alguns sectors es vol donar a entendre”. Abans érem líders en renda per càpita, en creixement econòmic… i ara ens supera fins i tot Melilla. Tot això desprès d’aquests 30 magnífics anys d’estat de les autonomies.
Sí la pertinença de Catalunya al Regne d’Espanya ha estat tant bona, com és que les empreses se’n van i volen cap a Madrid? Com és que estem cada cop pitjor en la majoria d’índex econòmics? Com és que cada cop tenim més problemes estructurals? Com és que el dèficit fiscal només ha fet que créixer?
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’encaix díficil (I)

  1. 1.Jo apostava en el text que et vaig entregar per la cohesió i la no confrontació. El no creure per ambdues parts que els problemes sorgits venen causats per culpa de l’altre.Tu situes a Catalunya com la víctima i a Espanya com l’opressora. Hauries de pensar que no és gens bo confrontar territoris i crear mala maror ja que al cap i a la fi tots som persones lliures i iguals.El projecte pel qual aconseguirem els nostres recursos és sent el suficientment forts per poder crear la sensibilitat perifèrica necessària al Congreso. Espanya haurà d’entendre que Catalunya és un encaix especial dins Espanya com ho van entendre amb Navarra i País Basc.2. Catalunya no podia tenir esperances amb un model d’Estat que perseguia la seva cultura i la seva llengua. Només gràcies a l’arribada de la democràcia i a l’autogovern hem arribat fins on estem ara.Sobre els problemes econòmics que esmentes, cal dir que és veritat que necessitem més recursos i un nou finançament adaptat a les nostres necessitats. Però també tindrà alguna culpa el tripartit amb l’estat en què s’ha trobat l’economia catalana als últims 5 anys.

  2. Albrock ha dit:

    “com ho van entendre amb Navarra i País Basc”… ui sí, ho han entès de bé amb Euskadi… els dos països mantenen una relació tan amicable…”Només gràcies a l’arribada de la democràcia i a l’autogovern hem arribat fins on estem ara.” Home evident, no era gaire difícil millorar la situació anterior.”Però també tindrà alguna culpa el tripartit amb l’estat en què s’ha trobat l’economia catalana als últims 5 anys.” Amb això sí que’tsic d’acord.

  3. Pere Sàbat ha dit:

    Andreu,Jo no vull la confronatació, jo vull poder decidir i com que no puc perquè m’ho impedeixen, què puc fer?Més sencibilitat periferica al congres que la de la legislatura passada no hi tornarà a ser en molt de temps, insistir en una via que s’ha esgotat només ens portarà a la frustració.Catalunya si que tenia esperances, tenia esperances de ser lliure, de viure en democràcia i en llibertat, i això no hi ha règim que ho pugui matar.El govern actual en té part de culpa sí, però no pas més que els anteriors que no van fer res per buscar el concert econòmic. Et sona un tal Roca Junyent?Àlex,Menys amb l’últim paragraf, totalemnt d’acord.

  4. Roger ha dit:

    Company afectat: fa tres-cents anys que Espanya es confronta amb nosaltres. Per tant no diguis a sobre que som nosaltres els culpables.I no és veritat que siguem iguals. Avui dia un ciutadà espanyol com jo sóc no puc expressar-me en la meva llengua amb el meu estat espanyol: he d’utilitzar el castellà, que és la nacionalitat que domina la resta de les que viuen al també nostre estat espanyol.A més, que formalment siguem iguals no vol dir que ho siguem a la pràctica. A l’hora de repartir els diners que nosaltres generem o a l’hora d’aplicar les lleis ho sabem molt bé.Qui ha aplicat la confrontació i la subjugació del nostre territori té la seu al Passeig de la Castellana núm. 5.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s