La reconciliació de les porres

porrasAquests dies recorre una remor: és l’hora de la reconciliació. Es diu a tothora. Es diu a tot arreu. En català i en castellà. A mitjans públics i, sobretot, privats. Ho diuen els socialistes del PSC. I ho diuen els franquistes del PP. I fins i tot també ho diuen els molt franquistes de Ciutadans. Diuen que ells podran cosir el país. Que ells són cohesió. Que ells governaran per a tothom. Diuen, diuen, diuen que deia “el español del año 1993”. Aquests que parlen de reconciliació són els mateixos que han provocat els moments de més tensió de les últimes dècades. Són els que van enviar la policia a pegar persones que simplement volien votar l’1 d’octubre. Són els mateixos que han posat a mig govern a la presó. Són els mateixos que han portat al TC lleis com la que lluita contra la pobresa energètica o que potencia les energies renovables. Són els mateixos que denuncien que es portin llaços grocs de solidaritat. I no ve de fa pocs dies. Són els mateixos que es van carregar l’Estatut, són els mateixos que han creat el dèficit fiscal. El 21 de desembre o s’envia un missatge clar i nítid que les institucions catalanes no es poden segrestar i que el futur d’aquest país el decidiran els catalans i no el govern del partit més corrupte d’Europa, o aquests que prediquen reconciliació ho arrasaran tot. No és hora d’equidistàncies mal enteses, és l’hora de la dignitat.

Article publicat a El 3 de Vuit.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Quan era impossible

assemblea_1971A l’habitació hi tinc un cartell de la mítica Assemblea de Catalunya, el de la manifestació del milió de persones. Va aparèixer un dia de sobte, després de remenar carpetes antigues dels pares. Un dels punt centrals de l’Assemblea, concretament el tercer, era la recuperació de l’Estatut del 32 com a via per exercir el dret a l’autodeterminació. Aquells punts eren defensats, entre d’altres, pel PSC. De fet la defensa de l’autodeterminació referent a Catalunya, surt en els documents fundacionals del partit, i fins al 1978 eren defensats fins i tot pel PSOE. Però amb el pas del temps això ha anat matisant-se, aprimant-se. I avui en la postura oficial del partit ja no en queda res de res. Només cal veure a l’Iceta dia rere dia agafat de la mà al Rivera i l’Albiol. Com és que han eliminat la reivindicació de l’autodeterminació i han abraçat l’aplicació de l’article 155? Potser perquè llavors l’autodeterminació era un objectiu que semblava tan llunyà que no feia mal, que ajudava a ampliar majories, que sumava. Sumava perquè era impossible. Perquè la República o era una memòria llunyana o un somni inabastable. La veritable cara però es mostra quan tenim la realitat davant. Aquell somni, ara és possible. Ja no es tracta que quedar bé. Es tracta de fer-ho. Una llàstima que el PSC no hi sigui. Però segur, que molts socialistes hi són, i hi seran.

Article publicat a El 3 de Vuit

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Montilla no blanqueja

montillaJosé Montilla va ser el 128è president de la Generalitat. Ho va ser al capdavant del govern d’esquerres post reforma estatutaire. No pretenc fer repàs d’aquell període, però si destacar que Montilla en general va defensar a capa i espasa l’autogovern. De fet, Montilla va ser el primer que va advertir de la desafecció que es vivia a Catalunya. Ara és senador a Madrid. Al redactar l’article no sé què farà aquesta tarda al Senat durant l’aprovació de l’article 155 promogut per la Santa Aliança formada pel partit més corrupte d’Europa, el PP, els neofranquistes de Ciutadans i els titelles del PSOE. Ha de quedar clar però que encara que s’oposi a l’aplicació de l’article, no blanqueja per res la responsabilitat del PSC en aquest escenari. Miquel Iceta ha repetit per activa i per passiva el seu suport al PSOE per abolir la democràcia i l’autogovern a Catalunya. Veure el PSC lligat de mans i peus amb neofranquistes que aplaudeixen i celebren en tornar a eliminar la democràcia i les llibertats de Catalunya és totalment increïble. Estic convençut que la bona gent socialista no veu bé l’aplicació del 155. Segur que tampoc veuen bé l’escenari de la proclamació de la República. La diferència és que en un es persegueixen idees, s’empresona a innocents i s’utilitza la policia per reprimir; i l’altre és una finestra per construir un nou país. Segur que escolliu el primer?

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Uns minuts de més

Parlament de CatalunyaAl final de la pel·lícula “Michael Collins”, sobre un dels líders irlandesos en el procés d’independència, just quan es fa el traspàs de poders de l’Imperi Britànic al nou Estat Irlandès, el representant de Londres es queixa a Collins que fa uns minuts tard, i ell li respon que no es queixi que els irlandesos fa segles que esperen ser independents i que no li vindrà d’uns segons. Salvant les distàncies, estem en les mateixes. Des de l’èxit del referèndum on la unió entre el Govern i la ciutadania va fer possible sobreposar-se a tots els intents de l’Estat per impedir-lo, és evident que la República és un fet inevitable i que tan sols resta determinar el quan i el com. L’èxit del dia 1 també s’ha pogut comprovar amb el salt internacional. D’afer intern a afer global. L’aposta pel diàleg és òptima, però sempre en relació amb els resultats de l’1 d’octubre. No es poden emprendre debats que oblidin el referèndum, ni la victòria incontestable del Sí ni la repressió brutal de l’Estat. La proposta trampa de reforma constitucional indeterminada en el temps és una farsa ja que tant PP com PSOE han afirmat que no reconeixeran el dret a l’autodeterminació. Vénen moments decisius i la força de l’independentisme és la de ser fidel i lleial a allò que el poble ha votat: Sí a la independència. Mediació tota, diàleg tot. Sobre el com. No ve de minuts. El què, ja ho vam decidir.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

40 més 39. I la resposta és Sí

urnaQuan érem petits i ens quedàvem a dormir a casa els avis, l’avi sempre ens narrava algun conte. A mesura que anàvem creixent vam deixar aquelles rondalles que ens feien somiar per les anècdotes i records. Aquests dies hi he pensat sovint en el que ens explicava. Per exemple quan es va presentar la Guardia Civil a casa i se’l van endur pel simple fet d’haver dit “quin carmelo!” en català en un acte públic. També he recordat quan el pare deia que la mateixa Guardia Civil va presentar-se en una reunió de caps al Cau dels Escoltes i se’ls van emportar a tots. Quines coses oi? Clar, era ple franquisme, una dictadura. Doncs bé, ara la mateixa Guardia Civil fa detencions per motius polítics, assalta mitjans de comunicació sense ordre judicial i es dedica a perseguir impremtes per si tenen paperetes. Vivim uns moments on la democràcia està en joc perquè l’Estat espanyol ha decidit que la força de la repressió és la resposta a la convocatòria del referèndum. L’atac contra les llibertats fonamentals i contra els drets civils posa de relleu, de nou, l’autèntica cara de l’Estat, d’aquesta oligarquia que segueix sent la de sempre. Escoltar les anècdotes i relats sobre història són les estones que conservo més dels avis. La paradoxa és que avui, ara, estem vivint en carn pròpia les seves històries. I davant d’aquests fets només hi ha una resposta possible: diumenge, vota.

Article publicat a El 3 de vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’Estat monstre

Spain's Prime Minister Mariano Rajoy takes part in a European People Party summit in St Julian's“Més! No paris! Segueix!”. No, no és un diàleg d’una pel·lícula de Nacho Vidal o Maria Lapiedra, és una demanda a l’Estat espanyol. Al PP, als jutges. A tot l’establishment que dia rere dia s’esforça per fer evident el que és obvi: que votar és democràcia i que impedir-ho és tot el contrari. Que el Parlament aprova unes lleis? Querella! Que es veu que s’estan imprimint paperetes? Mobilitzem la Guardia Civil i que entrin a les redaccions de diaris! Que hi ha mitjans que publiquen publicitat del referèndum? Prohibim que en puguin parlar! Que a Madrid volen fer un acte defensant el dret a decidir de Catalunya? Suspenem l’acte! I totes aquestes reaccions no és només el PP qui les fa. És l’Estat. Si no entenem aquest punt ens estem fent trampes al solitari. El problema no és només qui governa circumstancialment a La Moncloa, és l’estructura de l’Estat hereva de la dictadura i nascuda amb el Règim del 78. El kit de la qüestió no és com es diu el president espanyol, sinó quina és l’arquitectura del sistema. I això és impossible de canviar. La decisió que tenim al davant és si ens conformem a viure en un Estat capaç d’aquestes atrocitats antidemocràtiques o ens donem l’oportunitat de construir un país millor. I per més feble que sigui el fil d’esperança que cadascú pugui veure-hi, no hi ha color.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Participar, el vot és de la gent

icetaDiuen a cal socialista que faran campanya perquè la ciutadania de Catalunya no voti ni participi en el referèndum d’autodeterminació del diumenge 1 d’octubre. Diuen que ho fan per responsabilitat, perquè és il·legal i perquè no arregla res. Diuen. El PSC ho fia tot a una participació ridícula que faci impracticable el resultat. Però és jugar-se-la. Al final en els referèndums, en les eleccions el que compte és el resultat. I el resultat el determina qui participa. No participar en una votació és legítim. Totalment. Però acceptant la pròpia decisió i les conseqüències. El PSC que digui el que vulgui, però al final és la gent qui decideix si anar a votar o no. I s’hagi votat el PSC o no, la responsabilitat de posar la papereta a l’urna acaba sent de cada ciutadà. Participar no és votar a favor de la independència, és decidir quin és el futur que volem pel país. Lliurement. I tothom hi està cridat. Digui el que digui l’Iceta, digui el que digui aquell que pactava amb Ciutadans eliminar la immersió lingüística, àlies Pedro Sánchez: qui decideix votar és cada persona. El país és la suma de tots, i aquest “tots” es clarifica en les votacions. Comptem-nos. Tindrem opinions diferents. Tindrem visions que no compartim. Però és l’essència de la democràcia. Votem i després de votar, acceptem el resultat, tal com sempre ha fet l’independentisme.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari