La samarreta d’en Rufián

Colau_stopGabriel Rufián durant el debat de la moció de censura impulsada per Pablo Iglesias al govern de Rajoy va portar una samarreta amb el lema “Nosotros Sí podemos”. La censura més enllà de posar sobre la taula que sí, que a l’Estat hi ha algú amb un projecte alternatiu a l’oligarquia de 1978 encarnada per PP-PSOE-C’s, va certificar que el Règim monàrquic continua fort i robust. I precisament per això el lema que lluïa Rufián és tan important: a Catalunya el proper 1 d’octubre triarem entre República o monarquia. Entre un sistema nomenat per un dictador feixista o un nou estat que naixerà de les urnes i de la voluntat popular. Davant d’aquesta dicotomia, és d’agrair -i molt- el suport de moltes de les esquerres de l’estat en suport al referèndum. Des de Bildu fins a En Marea passant pel sector anticapitalista de Podemos. I el seu suport brilla més si es contraposa amb la foscor i la incompressible posició del conglomerat de Colau a Catalunya, on el càlcul tàctic els està portant a una indefinició preocupant, al posar cada dia una excusa o demanda més per donar suport al referèndum d’independència. Ho deia el diputat Joan Giner de Podem “una persona d’esquerres i transformadora no es pot posar en contra de qui posi urnes i a favor de qui ho impedeix”. Ara i aquí hi ha una oportunitat per fer néixer una República. I sí, nosaltres podem.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La neutralitat i l’statu quo

Avudatai no és un dia històric. O més aviat, no ho hauria de ser. Que un govern compleixi el mandat democràtic no hauria de ser històric, que s’anunciï la data i la pregunta d’un referèndum no s’hauria d’entendre com un fet pràcticament revolucionari.

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. Aquesta serà la pregunta que el proper 1 d’octubre els catalans i catalanes haurem de respondre. Des de les institucions de l’Estat en diuen “cop d’estat” perquè segurament és la forma amb la que l’oligarquia espanyola ha aconseguit canviar els sistemes polítics al llarg de la història. Però aquí estem parlant d’urnes. Estem parlant de democràcia. I la demanda de referèndum és un acte tant normal i normalitzat a Catalunya que aplega al 80% de la ciutadania.

I no serà que no s’ha intentat pactar-lo amb el govern de l’Estat. I no serà que no s’han fet propostes. I no serà que no s’hagi anat a Madrid a intentar acordar-ho. S’ha fet tot i més, i la resposta per part de l’Estat i de tot l’entramat de l’Estat sempre és NO.

Davant del bloqueig hi havia dues opcions. La primera, plegar-se de braços i dir que no és possible donar compliment al què ha votat la ciutadania; i la segona, fer-se responsable del mandat de la gent i dir que es votarà. Feliçment per la democràcia, el govern i el Parlament han optat per aquesta última.

Resulta xocant la distància que hi posen certs grups polítics. No és acceptable la neutralitat tàctica amb què els neocomunistes estan afrontant la convocatòria del referèndum. La cascada de demandes sembla més una llista interminable d’excuses per no fracturar la seva base electoral, en construcció, més que no pas un raonament estructurat. No es pot ser neutral davant d’aquells que fan tot el possible per donar la veu a la gent i els que ho intentaran tot per impedir-ho.

El que si que fa gràcia, és l’exigència de que sigui un referèndum acordat i pactat amb l’Estat. Com si això volgués dir alguna cosa. Saben els amics neocomunistes i del PSC quin va ser l’últim referèndum pactat amb l’Estat? El de l’Estatut. Cal recordar com va acabar?

El moment de la veritat s’acosta. Ens trobem en la cruïlla històrica de decidir què volem ser, quin projecte de país i de societat volem construir. Que cadascú pensi a quin costat de la història vol pertànyer: o amb l’statu quo del Regne d’Espanya o amb la llibertat i la democràcia.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Si els joves votéssin

CorbynDeia Salvador Allende “ser joven y no ser revolucionario es una contradicción hasta biológica”. I certament, potser ho és. En tots els processos electorals recents una de les obsessions, sobretot, dels partits progressistes i d’esquerres, els que busquen la transformació social, ha estat la mobilització del jovent. Bernie Sanders va saber connectar amb la generació millennial de qui va tenir un suport absolut, però va perdre davant Hillary a les primàries. I la primera dona candidata a la presidència americana, malgrat aconseguir també el suport majoritari del jovent, va perdre davant Trump. Al Regne Unit les enquestes pronostiquen que un 73% dels votants entre 18 i 36 anys votarà per Jeremy Corbyn. I a Catalunya el primer partit entre aquesta franja d’edat és ERC. O per exemple la immensa majoria de joves va votar contra el Brexit. I també, la majoria del jovent és favorable a la independència. Gairebé tots els exemples donats han significat derrotes de les opcions dels joves. Cal mobilitzar la base jove de la societat perquè voti, perquè malgrat optar pel canvi el vot jove a nivell absolut és molt reduït. És imprescindible que el jovent voti, perquè quan ho fa passen coses, quan voten les realitats es transformen. Tot un repte que la nova República haurà d’afrontar, i fer-ho començant per legalitzant el vot als 16 anys.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El Règim dels missals

missalsLa putrefacció dels fonaments que van construir la dita transició i el règim que se’n va derivar arriba al final. L’estat autonòmic, aquell invent per minoritzar Catalunya i Euskal Herria, no dona més de si i encara els seus últims dies. L’escàndol és tan i tan gros que ni la quasi nul·la separació de poders que existeix a l’Estat pot amagar-ho. I sí, també a Catalunya, ara que els poders judicials espanyols van bojos per destapar el que durant dècades toleraven, on és evident que la podridura va regnar durant anys i panys i es calculava en quantitat industrial de missals. I si ens indignem amb els casos de corrupció de l’Estat i pensem que com és possible que no es prenguin responsabilitats polítiques, amb més raó s’ha de ser exigent a Catalunya. No hi ha tolerància possible amb la corrupció. I precisament per aquest motiu s’ha de ser implacable. D’això va, entre moltes altres coses, la nova República. No ho fem per canviar banderes, ho fem perquè volem tenir un país del qual sentir-nos-en orgullosos, que no ens caigui la cara de vergonya quan ens mirem al mirall. Un país que doni resposta a les necessitats i esperances de la seva gent. La corrupció fa el mateix fàstic tan si és del Púnica i afecta al PP com si és del cas Palau i implica a CDC. I convindria que tothom ho tingués clar, i actués en conseqüència.

Article publicat a El 3 de vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El monstre oligàrquic

santander“El Banc Santander va guanyar 6.204 milions d’euros el 2016”. “Repsol guanya 1.736 milions d’euros, la millor xifra en quatre anys”. Visca! Sembla que la crisi per fi, encara els últims moments i s’acomiada. Les xifres parlen per si soles. Si, la crisi per les grans corporacions, per les grans empreses, per aquells que fan de l’economia especulativa i de paràsits de l’estat, si, la crisi sembla que per fi s’acaba. S’acaba, i cal recordar-ho, sobretot per les indecents ajudes públiques que els governs han invertit per salvar-les. No lamento que les grans empreses tinguin beneficis, al contrari, però si quan aquests beneficis s’han fet en bona part gràcies a reduir plantilles, a retallar sous i a eliminar drets laborals i socials. Tenim a sobre una oligarquia que ofega, que de tan entrelligada amb l’estat costa diferenciar què és un i què és l’altra. Una dada, el 40% dels ministres espanyols que hi ha hagut durant l’etapa post-transició formen part de Consells d’Administració, la majoria empreses privatitzades durant els seus mandats o que s’han vist beneficiades per les polítiques dels seus governs. El monstre oligàrquic, l’entramat mafiós d’empreses i l’estat casta són els factors que engendren el terror del populisme xenòfob que amenaça amb arrasar Europa. Aquest és el perill i és l’objectiu a combatre.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Fets consumats

ada_colauDesprés del sainet de Setmana Santa on hi ha intervingut el president Puigdemont reiterant la mort de l’autonomisme peixalcovista encara plantejat per algun il·luminat -si no vols pols no vagis a l’era i si no vols que et gravin dient coses compromeses no les diguis- arriba l’hora de la veritat. L’ANC comença diumenge la campanya pel Sí sumant-se a altres campanyes com “La República que farem” amb l’objectiu de guanyar el referèndum. I sí, hi haurà referèndum. I aquest és el gran punt, el “clic” que farà que tothom es mogui. Si la determinació no decau, si la voluntat de votar persisteix, tots aquells que durant temps i temps han estat jugant a la puta i la ramoneta amb el dret a decidir no veuran altra opció que sumar-s’hi, participar-hi i optar per l’opció del canvi. Per què davant l’oportunitat de construir un nou país algú s’imagina per exemple a alcaldesses que han estat líders d’entitats socials votant per seguir al Regne d’Espanya governat pel PP i sense esperança d’alternança possible? Algú s’imagina diputats que han defensat el dret a votar -per més equilibris que hagin de fer- boicotejant el referèndum? Cal avançar amb fets consumats cap a les urnes, i si al final l’Estat ho impedeix per la força, la legitimitat per fer la declaració d’independència estarà més que justificada.

PD: Ah, i feliç Sant Jordi!

Article publicat a El 3 de vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El que ens queda de Franco

votacióCIUQuan aquell que va morir al llit va dir que ho deixava tot “atado y bien atado” segurament no anava tan mal desencaminat. És cert que el sistema va canviar, va arribar la democràcia i hi ha eleccions lliures. Però l’Estat espanyol té un problema d’estructura i podríem dir-ne de franquisme banal. La seva concepció política és la que preval, és la que segueix existint i d’exemples n’hi ha per donar i per vendre. O per no dir de tot l’entremat empresarial que conforma aquest capitalisme del BOE d’amics i coneguts i que s’ha enriquit gràcies a unes portes que més que giratòries són corredores i que venen de l’època d’aquell règim. Però també ens queda més d’aquell temps. La connivència amb l’oblit. El no voler recuperar la pròpia història. Un cert odi classista i una visió negativa pel que fa a investigar i fer justícia amb les víctimes de la dictadura feixista. Encara ara, pretendre recuperar la memòria democràtica és vista per alguns com quelcom que divideix, només així s’entenen lleis com la d’amnistia i la insuficient llei de memòria del PSOE. Conèixer la història, afrontar-la i dignificar-la, ha de ser un objectiu fundacional de qualsevol govern. Cal acabar amb l’oblit imposat per la força de les armes durant 40 anys de dictadura i 40 més d’un sistema basat en la ignorància i l’amnèsia. I no cal mirar a Madrid per patir aquest oblit, a casa nostra també passa.

PD: La foto és dels regidors de CIU votant en contra d’una moció per homenatjar a l’alcalde de la República de Vilafranca, en Fèlix Balaguer.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari