Fets consumats

ada_colauDesprés del sainet de Setmana Santa on hi ha intervingut el president Puigdemont reiterant la mort de l’autonomisme peixalcovista encara plantejat per algun il·luminat -si no vols pols no vagis a l’era i si no vols que et gravin dient coses compromeses no les diguis- arriba l’hora de la veritat. L’ANC comença diumenge la campanya pel Sí sumant-se a altres campanyes com “La República que farem” amb l’objectiu de guanyar el referèndum. I sí, hi haurà referèndum. I aquest és el gran punt, el “clic” que farà que tothom es mogui. Si la determinació no decau, si la voluntat de votar persisteix, tots aquells que durant temps i temps han estat jugant a la puta i la ramoneta amb el dret a decidir no veuran altra opció que sumar-s’hi, participar-hi i optar per l’opció del canvi. Per què davant l’oportunitat de construir un nou país algú s’imagina per exemple a alcaldesses que han estat líders d’entitats socials votant per seguir al Regne d’Espanya governat pel PP i sense esperança d’alternança possible? Algú s’imagina diputats que han defensat el dret a votar -per més equilibris que hagin de fer- boicotejant el referèndum? Cal avançar amb fets consumats cap a les urnes, i si al final l’Estat ho impedeix per la força, la legitimitat per fer la declaració d’independència estarà més que justificada.

PD: Ah, i feliç Sant Jordi!

Article publicat a El 3 de vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El que ens queda de Franco

votacióCIUQuan aquell que va morir al llit va dir que ho deixava tot “atado y bien atado” segurament no anava tan mal desencaminat. És cert que el sistema va canviar, va arribar la democràcia i hi ha eleccions lliures. Però l’Estat espanyol té un problema d’estructura i podríem dir-ne de franquisme banal. La seva concepció política és la que preval, és la que segueix existint i d’exemples n’hi ha per donar i per vendre. O per no dir de tot l’entremat empresarial que conforma aquest capitalisme del BOE d’amics i coneguts i que s’ha enriquit gràcies a unes portes que més que giratòries són corredores i que venen de l’època d’aquell règim. Però també ens queda més d’aquell temps. La connivència amb l’oblit. El no voler recuperar la pròpia història. Un cert odi classista i una visió negativa pel que fa a investigar i fer justícia amb les víctimes de la dictadura feixista. Encara ara, pretendre recuperar la memòria democràtica és vista per alguns com quelcom que divideix, només així s’entenen lleis com la d’amnistia i la insuficient llei de memòria del PSOE. Conèixer la història, afrontar-la i dignificar-la, ha de ser un objectiu fundacional de qualsevol govern. Cal acabar amb l’oblit imposat per la força de les armes durant 40 anys de dictadura i 40 més d’un sistema basat en la ignorància i l’amnèsia. I no cal mirar a Madrid per patir aquest oblit, a casa nostra també passa.

PD: La foto és dels regidors de CIU votant en contra d’una moció per homenatjar a l’alcalde de la República de Vilafranca, en Fèlix Balaguer.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Memòria i banalització al Saló de Plens

Sistarnas&BalaguerHi ha fets que costen d’oblidar. El passat ple de febrer durant el debat d’una moció va produir-se’n un. En la moció que vaig defensar, proposàvem un fet que hauria de resultar normal, com és que es retiri el retrat d’un alcalde d’una dictadura del Saló de plens. Un ajuntament no pot fer apologia ni ser condescendent amb el totalitarisme ni el feixisme. No es pot donar ni un bri de marge a les figures idolatrades pel feixisme, i l’alcalde Àlvarez de Sisternas va ser això, el retrat que penja al Saló de plens va ser inaugurat un 21 de gener del 1947 per commemorar l’entrada de les tropes feixistes a Vilafranca.

És un fet evident que hauria de fer molts anys que aquest quadre ja no formés part del Saló de Plens de l’Ajuntament. Però més val tard que mai. Per dignitat i higiene democràtica seria el mínim.

Doncs no. El govern sociovergent amb el suport del PP van tombar la nostra moció. El més surrealista i depriment van ser els arguments del govern per justificar la seva vergonyosa posició. El PSC, sí el PSC fundat per Pallach, Raventós o Obiols, va votar-hi en contra adduint que la pintura formava part “d’una unitat d’estil”, només faltava afegir “en lo universal”, i que no caldria canviar-lo. Segurament forma part del nou concepte de memòria històrica del PSC, que al Congrés vota en contra d’anul·lar el judici-farsa que el franquisme va fer contra el President Companys, i sí, també al costat del PP.

El més delirant però va ser el discurs revisionista del portaveu del govern i de CIU, el regidor Aureli Ruiz. La mà dreta de Regull va mostrar-se totalment en contra de retirar el quadre afirmant que “havia estat un bon alcalde” o que “podríem debatre molt sobre qui està penjat al Saló”. Per acabar amb la banalització total de les dictadures, exclamant que “Alvarez de Sisternas no va ser el dictador, sinó algú que es va veure obligat a ser alcalde”. Senyor Ruiz, si li féssim cas a vostè hauríem de perdonar Melitón Manzanas o Billy el Niño, torturadors franquistes perquè clar “ells no eren el dictador” o durant els judicis de Nuremberg s’hauria d’haver absolt a tots els dirigents nazis, perquè cap d’ells era Hitler. Si aquesta és la visió de memòria històrica que té el govern sociovergent, s’entén perquè van votar en contra d’interposar una querella criminal pels crims del franquisme contra ciutadans de Vilafranca, ja que es buscaven als responsables d’aquests crims encarnats en l’estat espanyol. Ells només culpabilitzarien a Franco.

Persistirem per recuperar la memòria d’un temps que van intentar que quedés oblidat. Persistirem per fer justícia i honorar a una generació de gegants que es va veure vençuda per la força de les armes. I no hi haurà sociovergència que ho impedeixi.

Demà al ple, presentem una moció per dignificar la figura de Fèlix Balaguer i Castellet, el primer alcalde escollit per sufragi universal a Vilafranca. Veurem què vota i què defensen els partits del govern, què farà Convergència i el PSC.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Mariachis de l’statu quo

Coscubiela-RabellPassar “del procés constituent no subordinat” que defensaven al programa electoral, a votar juntament amb PP, Ciutadans i PSC en contra del “referèndum o referèndum” que defensa la majoria del Parlament. Aquesta és la deriva del conglomerat del tàndem Rabell i Coscubiela. No sé si desatendre el programa electoral és nova o vella política, però en tot cas no deixa de ser curiós que una formació que es diu “Catalunya si que es pot” fonamenti el seu discurs en el “no es pot”. La bel·ligerància contra l’objectiu del referèndum només es pot entendre pels nervis, per la certificació que ara sí el govern va de debò i a totes pel referèndum, i per certa frustració al constatar que el seu anunciat “assalt als cels” de la política espanyola s’ha quedat en això, en un anunci. Aquesta oposició però, lluny d’acostar-los a l’anhelada majoria els condueix a la marginalitat. No es poden reclamar sobiranies quan es rebutja tenir “la” sobirania. No és creïble un discurs que es subordina a una legalitat perversa, adulterada i partidista. Els Coscubiela&Colau estan actuant com a última línia de defensa d’un Estat desesperat que no rebutja la utilització de la força per impedir el “referèndum o referèndum”. Ells sabran a quin costat de la història volen estar: o amb la democràcia o fent de mariachis de l’statu quo.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Una història de març

ImatgeERC86Són dos quarts de tres, de qualsevol dia. És igual. Prems el 3 i comences a veure el compte enrere del telenotícies i mates aquests segons pendent de si surt la temperatura de Vilafranca, una temperatura potser massa alta per l’època, però vaja. Dos quarts.

Aquest mes de març portem una bona ratxa. Dia rere dia notícies sobre  comissions, 3 o 4%, cas Palau, cas Pretòria, suborns, corrupció… Un retrat d’una època. Feliçment en vies de superar-se.

I que sigui durant el mes de març té certa gràcia. Que coincideixi en la data d’avui, també. Perquè avui fa 86 anys es va fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit sense el qual no s’entendria la història, ni la recent, ni la dels últims 20 anys ni la del temps de la República. Un partit que pot dir ben alt que no té casos de corrupció i que no té deutes amb la banca. Un partit lliure.

Pot no quedar massa bé, però em venia de gust parlar del “nosaltres”. I sobretot, d’on venim. Tenim la immensa sort d’haver fet molt de camí, un camí construït gràcies a generacions i generacions que van donar-ho tot pels ideals. Gegants com Salvador Armendares, regidor i diputat als anys 30 que ja llavors defensava aferrissadament la vegueria Penedès. És una satisfacció immensa veure que ara sí, és una realitat. O gegants també com Fèlix Balaguer, el primer alcalde escollit per sufragi universal, l’alcalde de la biblioteca, de les escoles… O Josep Sanahuja, regidor que va morir al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Som tots ells.

Som hereus d’aquesta gent. I Pere Mas i Perera, i de Rodolf Llorenç. I de tants altres amb qui compartim una història carregada de compromís amb un país i amb uns ideals de llibertat, transparència, igualtat i justícia. Una història feta per homes i dones que generació rere generació han donat els millors anys de la seva vida per tirar endavant el seu poble, el país de tots.

Som hereus de gegants que van transformar Vilafranca fent-la bategar com mai abans, fent-la més justa, més social i més culta. Som hereus d’una gent que van ser gegants, que van atrevir-se a mirar més enllà. I ara, cal tornar-ho a fer.

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Anar a Barcelona

cercaniasAnar cap a Barcelona amb transport públic és una ruleta russa on et poden tocar els retards crònics de la Renfe, que no passi el bus de la Hispano o que hagis d’anar dret tot el trajecte. Lluny de solucionar-se la problemàtica, el mal servei persisteix, i ho fa de tal manera que els horaris dels trens s’han hagut d’adaptar per amagar els retards allargant el temps del trajecte degut a la constant falta d’inversió de l’estat espanyol en infraestructures ferroviàries. Indignant. Les xarxes de transport i la mobilitat de la ciutadania condiciona la construcció de les societats, les condiciona perquè crea sinergies, perquè facilita l’intercanvi i perquè, entre d’altres, si funcionen, augmenta el benestar social de la gent. Però a més és una eina poderosíssima de vertebració del territori. Ara que per fi tenim la vegueria, cal afrontar aquest debat. Tenim molts reptes i moltes oportunitats. És imprescindible l’estació de regionals a Vilafranca, és imprescindible millorar la connexió per bus entre les quatre comarques, és imprescindible solucionar el greuge dels peatges cap a la gent del Penedès, és imprescindible oferir un transport directe cap a la UAB… i tants altres temes. Cal posar-s’hi i donar respostes a les necessitats. I per fer-ho cal que la visió del territori s’escolti i no quedi supeditada a l’àrea metropolitana. Podem fer-ho. Fem-ho.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Comencem pel salari

home_donaSi tot segueix igual serà el 2186 quan podrem celebrar que existeix la igualtat salarial entre homes i dones. El que hauria de ser ‘normal’, és a dir, que per una mateixa feina homes i dones cobressin el mateix salari no ho és. De fet està molt lluny de fer-se realitat. Avui dia als Països Catalans hi ha una bretxa salarial entre homes i dones del 23%. O  el que és el mateix, una dona necessita 79 dies treballats de més per arribar a cobrar el sou d’un company home. O si es prefereix, 11 anys de més per aconseguir la mateixa pensió. Són motxilles que es porten del passat però que són imprescindibles de canviar. Una societat progressista, avançada i que pretén ser justa no es pot permetre aquesta aberració. La igualtat salarial s’està fent un lloc en els discursos i els objectius polítics, va ser un dels temes en la campanya americana, ara cal que a casa nostra ens ho posem com a prioritat i que des de les institucions s’hi incideixi. I no s’haurà acabat aquí la lluita, perquè la invisibilitat en múltiples àmbits denunciada per #onsónlesdones continua sent alarmant. Tenim feina. La construcció de la República també va d’això, de fer possible una societat garant d’oportunitats i igualtat per a tothom. Conciliació, igualtat salarial i reforma horària, tres aspectes per avançar i construir una vida més justa i plena. Fem-ho.

Article publicat a El 3 de vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari