Gràcies Serrat

serratAquesta setmana Joan Manuel Serrat ha visitat al Raül Romeva i a l’Oriol Junqueras a la presó d’Estremera. Serrat no és independentista, de fet, va ser dels que va posicionar-se en contra de l’1 d’octubre. Podríem dir-ne, que a la tardor va comportar-se com un legitimador de l’acció de l’Estat. Precisament per aquest motiu té més importància que anés a Estremera i que es mostrés favorable a l’alliberament dels presos. I de la mateixa manera, tot i no ser tan contundent, Pablo Iglesias. El simple fet d’anar a Soto del Real, reunir-se amb Jordi Cuixart i afirmar que no hauria d’estar pres, és un pas cabdal. Sobretot per un motiu. L’intent de l’Estat era escapçar els dirigents republicans, treure’ls l’ascendència social, desprestigiar-los. Colgar-los en l’oblit de les cel·les. Però aquesta estratègia cau. Oriol Junqueras segueix sent el líder més ben valorat, i lluny de l’oblit la injustícia dels presos polítics és cada cop més compartida. Que persones rellevants del món no independentista reclamin l’alliberament dels presos i que els visitin posa de manifest que la unanimitat de l’Estat no és tal, i que la batalla per la democràcia és el punt on hem de jugar. Paraules com les d’Iceta, cíniques cert però rellevants, de que aniria a visitar als presos si no es fes públic ho denoten. Potser és un pas minúscul. Però és un pas.

Article publicat a El 3 de Vuit

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Després de Rajoy, Sánchez

sanchez_gobJosep Borrell, ídol dels ultranacionalistes de Societat Civil Catalana. Carmen Calvo, negociadora de l’aplicació de l’article 155 per ocupar les institucions catalanes de la mà de PP i C’s. Teresa Ribera, l’avaladora del projecte Castor. Isabel Celaá, impulsora en la persecució de l’euskera… Queda demostrada l’especial patologia d’estima cap a la diversitat i cap a Catalunya dels nous ministres espanyols. Era evident que davant l’oportunitat de fer fora del govern el partit més corrupte d’Europa, qualsevol demòcrata havia de mostrar-s’hi a favor. Per higiene. Per decència. Però alhora, sabent que no existeix cap alternativa al mantra uniformador impulsat des de la capital de l’Estat. El PSOE va renunciar des d’abans de la Transacció de Règim a plantejar una idea diferent de l’Estat, i Sánchez n’és un producte més. Retòrica buida. El govern Sánchez, és intel·ligent: a nivell social disputa frontera amb Podemos i a nivell territorial tapa la fuita cap a Ciutadans. La veritable lluita en el flanc social, la tindrà a Catalunya. Malgrat que amb les institucions recuperades, el govern de la Generalitat té un marge estret, però ha d’actuar. Què farà el nou govern espanyol davant la voluntat del govern Torra-Aragonès de recuperar totes les lleis socials impugnades pel PP? Què escollirà el PSOE, lleis a favor de la gent o la unitat d’Espanya?

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Empat de febleses

remarNi l’Estat ha aconseguit imposar-se, ni el republicanisme ha pogut implementar els resultats de l’1 d’octubre. Aquest seria el taulell de joc actual. I tot plegat, a partir de les febleses d’uns i altres. I en aquestes estem. El republicanisme necessita sí o sí superar la barrera del 50% del vots en una cita electoral reconeguda. Hi és aprop, molt aprop, però no hi ha arribat. És condició necessària, encara que no suficient per guanyar. Però imprescindible. A l’Estat per la seva banda només li queda la força de la violència institucional per intentar guanyar temps. L’última ocurrència del PSOE de modificar el delicte de rebelió perquè es pugui aplicar als fets de Catalunya és d’una vergonya absoluta, a més que reconeixen de manera implícita que cap dels presos ha comès cap delicte i per tant, s’imposa l’evidència de que són presos polítics. L’empat d’estira i arronsa continu i perpetu en què es viu amenaça de congelar aquest escenari durant molt de temps, un escenari on ningú és prou fort per guanyar. Per resoldre-ho només hi ha una forma democràtica: votar. I fer-ho en un referèndum d’autodeterminació. Seria el més lògic i raonable, però la negativa de tots els partits espanyols ho fa impossible. Cal ser conscients d’on som per poder preparar-nos pel proper embat. Hi ha rems per a tothom. A remar.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El meu profe de castellà, per exemple

pissarra.jpgTeníem 11 anys. Fèiem cinquè o sisè de primària. Era a classe de castellà. Potser hagués hagut de denunciar. Ara ho penso i m’esgarrifo. Va ser intolerable.

El professor de tant en tant, obria la classe per parlar d’actualitat. Teníem, repeteixo, 11 o 12 anys. Alguns dies cap al final de la classe deixava que féssim preguntes sobre el que havíem escoltat a les notícies i ho comentàvem. En aquella classe jo era el “catalufo”. Recordo per exemple parlar força de les eleccions espanyoles del 2000. El professor en qüestió també hi participava. Sí, tractàvem temes polítics, i ell opinava. Parlàvem. I no passava res. Com a nota, dir que aquest professor va ser candidat de Ciutadans a les eleccions municipals del meu poble.

Teníem 13 anys. Érem a classe, de segon d’ESO. La mateixa classe on la meva tutora em va obligar a arrencar unes pàgines de la meva agenda del curs perquè hi tenia dibuixades unes estelades. En aquella classe va ocórrer el següent fet terrible.

Era el curs 2001-2002, un curs que vam començar amb l’impacte dels atemptats de l’11 de setembre als Estats Units. La conseqüència d’aquella acció terrorista va ser l’inici de la guerra a l’Afganistan i posteriorment a l’Iraq. Teníem 12 o 13 anys i com a nens, com a membres de la societat que érem, també miràvem noticies i també érem conscients, dins de les nostres capacitats, de què passava al món. No recordo quin professor va ser. Però sí, a classe vam parlar de la guerra, era un tema que “hi era”, en parlàvem al pati i a casa. I en vam parlar a la classe. De què significava, de què implicava. Del perquè de la guerra. Potser algú es va sentir incòmode? Potser.

Era el novembre del 2003. A classe d’història vam fer una porra electoral sobre els comicis al Parlament que s’hi celebraven el dia 16. Recordo que per ERC vaig posar-ne 19. No vaig encertar. Insensat professor que va gosar parlar de política a classe. I no, no em vaig sentir identificat per expressar la meva opinió, quan l’independentisme a aquella classe, igual que al país, era minoritari.

Era un 11 de març. Feia fred. De fet, normalment feia fred perquè la calefacció de la classe sovint fallava. Ens havíem llevat amb la notícia tràgica d’un atemptat. Anant cap a l’Institut ho havíem comentat “ostia, has sentit el que ha fet ETA?”.

Eren temps diferents, no hi havia whatsapp i malgrat que fèiem 4t d’ESO, molts encara no teníem ni mòbil. Avui seria un acte de rebel·lió en tota regla. Durant el dia van anar arribant noticies, informacions. L’atemptat havia estat devastador. A l’hora de pati vam concentrar-nos a la pista, i vam fer un minut de silenci.

Divendres 12 de març. Seguia fent fred. Vam tornar a fer una concentració a les pistes. Si, van venir a dir-nos que baixéssim. Vam llegir un manifest. Ningú va preguntar si tothom hi estava a favor. Qui no, simplement podia quedar-se fora. I si, també vam tornar a parlar de què havia passat.

Potser haguéssim hagut de denunciar tots aquests fets… No sé com he pogut sobreviure a tant d’adoctrinament a l’escola.

Però si que sé que segur que vaig aprendre molt durant les converses amb el profe de castellà a sisè. Que segur que vam entendre molt més el conflicte de la guerra de l’Afganistan pel fet d’haver-ne parlat a classe. O que vam entendre que érem membres d’una societat pel fet de sentir-nos implicats en la resposta als atemptats de l’11M a Madrid. Mil gràcies a tots aquests professors que entenien que l’educació va més enllà de saber-se la unitat didàctica que toca. Això és educar. Això és l’escola que necessitem. I cal lluitar perquè no ens la prenguin.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

On sou?

parlem_blancDe blanc. D’aquest color molers de persones van omplir places el passat octrubre. Eren els dies previs a la declaració de la República i tot de gent es va mobilitzar reclamant diàleg i una entesa política entre Catalunya i l’Estat espanyol. Deien que l’objectiu era trobar un acord, una solició. Va arribar el 27 d’octubre i, després, l’aplicació del 155, la suspensió de l’autonomia i la repressió. I a les places s’hi ha deixat de veure blanc. És curiós que tot aquell moviment només es mobilitzés davant l’adveniment de la República. És curiós que la demanda de diàleg només es fes quan la majoria parlamentària democràtica del Parlament volia donar resposta al resultat del referèndum de l’1 d’octubre. És curiós que les crides agòniques a buscar una solució s’acabessin quan l’Estat es va imposar… On són, ara, els impulsors d’aquelles concentracions anomenades “Parlem/Hablemos”? La pregunta és pertinent, perquè no han sortit en cap moment des de l’octubre. És per què troben que ja s’ha arribat a aquella solució que tan demanaven? La repressió, la presó, l’exili, la continua disminució de les llibertats a l’Estat… era aquesta la solució que reclamaven? Necessitem diàleg, necessitem entesa i, sobretot, necesistem respecte. Vau omplir places per impedir la proclamació de la República. Seria un detall que les omplissiu per rebutjar la repressió.

Article publicat a El 3 de Vuit el 27 d’abril

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La noia dels cabells, que ara ja són llargs

VFPÉrem a classe, devíem fer tercer o quart de primària. Petits com érem, tot i que ens sabíem grans, encara vivíem en aquelles edats on el més important era qui marcava el gol a l’hora del pati o si ens podríem escapolir de fer els deures a l’arribar a casa i poder mirar més estona la tele.

Aquell dia però va ser diferent. Enlloc de la professora de català o matemàtiques, a classe hi teníem una noia que no havíem vist mai. Portava el cabell curt i era baixeta, vaja com nosaltres quan fèiem tercer o quart. Recordo que parlava segur i clar, tot i que del que ens parlava no en teníem massa idea. Una veu un xic estrident quan agafa velocitat, però pausada i lligada quan es calma.

Aquella noia ens parlava de reciclatge, de separar la brossa: orgànic, plàstic, paper… a partir de llavors al pati hi haurien diferents papereres, i tots, tan alumnes com mestres, hauríem de separar les deixalles. Va ser quan va començar la revolució del tupper, de la bossa de plàstic que reutilitzava durant la setmana per gastar-ne menys. Si al sortir de la classe ens ho haguessin dit, no ho hauríem pas cregut, l’escepticisme infantil ens feia creure que allò que ens explicava no era pas tant important. Teníem vuit o nou anys i de reciclatge no n’havíem sentit a parlar abans, però va acabar formant part del nostre dia a dia.

Amb el temps he acabat descobrint que el reciclatge, el tenir cura del nostre entorn i del planeta, és una de les dèries d’aquella noia de cabells curts i veu clara que havia vingut a la nostra classe.

Aquella noia era la Mònica Hill.

Han passat uns anys, i segueix en bona part igual. Cabells més llargs, però la mateixa determinació en allò que creu. Ho defensa a totes, trobant el camí per fer-ho possible. A l’escola vam començar a reciclar quan no es parlava de reciclar. Podríem dir que és algú que hi veu a llarg termini, que s’avança al temps i que avui planteja reptes per demà.

Crec que ara és quan calen persones així, capaces de pensar posant la mirada llarga, imaginant quins reptes haurem d’afrontar en els propers anys i actuant per fer-hi front. Calen persones que sàpiguen posar-se al lloc de l’altre, saber que no es té la veritat absoluta, i que en la diferència hi ha un tresor que ha de servir per construir plegats. Calen persones que no es conformin amb les realitats actuals i que imaginin com transformar-les per fer-les avançar. Persones que no preguntin què pots donar a canvi, sinó que et donen la mà per fer camí junts.

Aquest dimecres la gent d’Esquerra Republicana de Vilafranca tenim una cita per escollir qui encapçalarà el projecte republicà a les properes municipals. Puc dir, amb la total seguretat, que el meu vot i la meva confiança són per aquella noia que ara fa uns quants anys, va entrar a una classe plena de nens i nenes de primària per parlar-los de com d’important era tenir cura del nostre entorn i que només així tindríem un lloc just, amable i ple d’oportunitats on viure.

Endavant, Mònica!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Escriure una carta

FREENo recordo l’últim cop que vaig escriure una carta. Potser va ser per enviar-la al meu padrí quan vivia a Bèlgica i m’explicava que allà hi havia camps immensos de gespa verda on poder jugar a futbol. O potser van ser aquells petits textos que enviàvem quan estàvem de campaments a l’estiu, on la màxima preocupació era que no s’acabessin mai. No, no ho recordo. Parlar d’escriure cartes és una conversa que em sona antiga, d’un altre temps. Al dia enviem centenars de whatsapps o telegrams i escrivim desenes de mails. Però cartes? Sí, d’un altre temps. M’he posat diverses vegades davant l’ordinador, he obert un word i hi he començat a posar paraules. Totes comencen amb un “Benvolgut Oriol”. No n’he pogut acabar cap. No n’he escrit cap. No n’he enviat cap. És una sensació estranya, però alhora clara. És la prova fefaent que vivim uns temps d’excepcionalitat total. De brutalitat absoluta. De repressió. Davant l’ordinador i el document en blanc, més d’una vegada m’he preguntat si tot plegat valia la pena, si tot el que es va fer mereixia el fet “d’haver d’enviar cartes”. No ho sé. El que si sé és que tots podem fer que valgui la pena. Ells són on són perquè hi creuen, perquè han estat disposats a assumir les conseqüències per fer que valgués la pena. No els fallem. A fer govern, a fer país. I si, a escriure cartes. “Hola, Oriol….”.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari