Uns minuts de més

Parlament de CatalunyaAl final de la pel·lícula “Michael Collins”, sobre un dels líders irlandesos en el procés d’independència, just quan es fa el traspàs de poders de l’Imperi Britànic al nou Estat Irlandès, el representant de Londres es queixa a Collins que fa uns minuts tard, i ell li respon que no es queixi que els irlandesos fa segles que esperen ser independents i que no li vindrà d’uns segons. Salvant les distàncies, estem en les mateixes. Des de l’èxit del referèndum on la unió entre el Govern i la ciutadania va fer possible sobreposar-se a tots els intents de l’Estat per impedir-lo, és evident que la República és un fet inevitable i que tan sols resta determinar el quan i el com. L’èxit del dia 1 també s’ha pogut comprovar amb el salt internacional. D’afer intern a afer global. L’aposta pel diàleg és òptima, però sempre en relació amb els resultats de l’1 d’octubre. No es poden emprendre debats que oblidin el referèndum, ni la victòria incontestable del Sí ni la repressió brutal de l’Estat. La proposta trampa de reforma constitucional indeterminada en el temps és una farsa ja que tant PP com PSOE han afirmat que no reconeixeran el dret a l’autodeterminació. Vénen moments decisius i la força de l’independentisme és la de ser fidel i lleial a allò que el poble ha votat: Sí a la independència. Mediació tota, diàleg tot. Sobre el com. No ve de minuts. El què, ja ho vam decidir.

Article publicat a El 3 de Vuit

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

40 més 39. I la resposta és Sí

urnaQuan érem petits i ens quedàvem a dormir a casa els avis, l’avi sempre ens narrava algun conte. A mesura que anàvem creixent vam deixar aquelles rondalles que ens feien somiar per les anècdotes i records. Aquests dies hi he pensat sovint en el que ens explicava. Per exemple quan es va presentar la Guardia Civil a casa i se’l van endur pel simple fet d’haver dit “quin carmelo!” en català en un acte públic. També he recordat quan el pare deia que la mateixa Guardia Civil va presentar-se en una reunió de caps al Cau dels Escoltes i se’ls van emportar a tots. Quines coses oi? Clar, era ple franquisme, una dictadura. Doncs bé, ara la mateixa Guardia Civil fa detencions per motius polítics, assalta mitjans de comunicació sense ordre judicial i es dedica a perseguir impremtes per si tenen paperetes. Vivim uns moments on la democràcia està en joc perquè l’Estat espanyol ha decidit que la força de la repressió és la resposta a la convocatòria del referèndum. L’atac contra les llibertats fonamentals i contra els drets civils posa de relleu, de nou, l’autèntica cara de l’Estat, d’aquesta oligarquia que segueix sent la de sempre. Escoltar les anècdotes i relats sobre història són les estones que conservo més dels avis. La paradoxa és que avui, ara, estem vivint en carn pròpia les seves històries. I davant d’aquests fets només hi ha una resposta possible: diumenge, vota.

Article publicat a El 3 de vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

L’Estat monstre

Spain's Prime Minister Mariano Rajoy takes part in a European People Party summit in St Julian's“Més! No paris! Segueix!”. No, no és un diàleg d’una pel·lícula de Nacho Vidal o Maria Lapiedra, és una demanda a l’Estat espanyol. Al PP, als jutges. A tot l’establishment que dia rere dia s’esforça per fer evident el que és obvi: que votar és democràcia i que impedir-ho és tot el contrari. Que el Parlament aprova unes lleis? Querella! Que es veu que s’estan imprimint paperetes? Mobilitzem la Guardia Civil i que entrin a les redaccions de diaris! Que hi ha mitjans que publiquen publicitat del referèndum? Prohibim que en puguin parlar! Que a Madrid volen fer un acte defensant el dret a decidir de Catalunya? Suspenem l’acte! I totes aquestes reaccions no és només el PP qui les fa. És l’Estat. Si no entenem aquest punt ens estem fent trampes al solitari. El problema no és només qui governa circumstancialment a La Moncloa, és l’estructura de l’Estat hereva de la dictadura i nascuda amb el Règim del 78. El kit de la qüestió no és com es diu el president espanyol, sinó quina és l’arquitectura del sistema. I això és impossible de canviar. La decisió que tenim al davant és si ens conformem a viure en un Estat capaç d’aquestes atrocitats antidemocràtiques o ens donem l’oportunitat de construir un país millor. I per més feble que sigui el fil d’esperança que cadascú pugui veure-hi, no hi ha color.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Participar, el vot és de la gent

icetaDiuen a cal socialista que faran campanya perquè la ciutadania de Catalunya no voti ni participi en el referèndum d’autodeterminació del diumenge 1 d’octubre. Diuen que ho fan per responsabilitat, perquè és il·legal i perquè no arregla res. Diuen. El PSC ho fia tot a una participació ridícula que faci impracticable el resultat. Però és jugar-se-la. Al final en els referèndums, en les eleccions el que compte és el resultat. I el resultat el determina qui participa. No participar en una votació és legítim. Totalment. Però acceptant la pròpia decisió i les conseqüències. El PSC que digui el que vulgui, però al final és la gent qui decideix si anar a votar o no. I s’hagi votat el PSC o no, la responsabilitat de posar la papereta a l’urna acaba sent de cada ciutadà. Participar no és votar a favor de la independència, és decidir quin és el futur que volem pel país. Lliurement. I tothom hi està cridat. Digui el que digui l’Iceta, digui el que digui aquell que pactava amb Ciutadans eliminar la immersió lingüística, àlies Pedro Sánchez: qui decideix votar és cada persona. El país és la suma de tots, i aquest “tots” es clarifica en les votacions. Comptem-nos. Tindrem opinions diferents. Tindrem visions que no compartim. Però és l’essència de la democràcia. Votem i després de votar, acceptem el resultat, tal com sempre ha fet l’independentisme.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Mossos?

traperoA la premsa internacional un fet que s’ha destacat força en els dies posteriors a l’atemptat a Barcelona i Cambrils ha estat que Catalunya va actuar “pràcticament com un estat independent”, a més d’aplaudir la tasca dels Mossos d’Esquadra. Tot aquest relat és possible gràcies a la bona feina de la policia, malgrat que, evidentment, hi ha coses que es podrien haver fet millor. Però mira tu per on, a la premsa espanyola s’ha construït tot de línies editorials per vestir una realitat paral·lela. Que si disputes lingüístiques atacant que des de les institucions catalanes s’informés en català, que si negligències dels Mossos, que si els atemptats no alteraven el procés… Tot centrat en desgastar la imatge dels Mossos i la gestió que els ajuntaments i el govern de la Generalitat han fet amb tanta eficàcia que produeixen titulars a la premsa internacional com els que feia referència més amunt. Davant d’aquesta ofensiva cal prendre consideració a un fet. Aquests atacs contra els Mossos i l’intent de merdejar políticament amb els atemptats duts a terme per tota la premsa espanyola, des de El País a l’ABC, han estat valorant una operació policial exitosa. Fa cert pànic imaginar què haurien arribat a fer, a inventar i a manipular si per desgràcia no s’hagués actuat tant bé com els Mossos van fer. I sí, gràcies Mossos.

Article publicat a El 3 de Vuit

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El CIS i el canvi a Espanya

A2-69385530.jpgCom si hagués estat un truc del Mag Lari, l’últim CIS ha creat una il·lusió a certs entorns, majoritàriament periodístics, que veuen possible un canvi a l’Estat espanyol que pugui vèncer el PP fruit d’una unió entre el PSOE i Podemos. En els últims dies han aparegut tot d’articles on s’apuntala aquesta idea per fer-la creïble. A més, aquests mitjans no paren ni un moment en situar com a enfrontats els electorats d’esquerres pro independència amb el d’En Comú Podem. Res és per casualitat. És evident que aquella gent que va votar En Comú Podem volen canvis, volen un país diferent i són radicalment contraris al PP i als objectius que persegueix. La intenció de l’establishment és evitar que l’electorat dels comuns vegi la República com l’únic canvi real i possible i per això intenten vendre la pastanaga d’una possible alternança a l’estat. Una de les preguntes a fer és, el canvi que volen els que van votar En Comú Podem és compartit amb el PSOE? Aquell PSOE de Pedro Sanchez que va pactar amb Ciutadans? Aquell PSOE de Sanchez radicalment en contra a cap tipus de referèndum “pactat” a Catalunya? Aquest és l’horitzó que volen els comuns? El problema de la màgia és que sempre hi ha truc. El canvi a l’Estat, es va veure a la moció de censura de Podemos és una fal·làcia. L’oportunitat de fer un nou país passar per decidir-ho a les urnes i el moment és l’1 d’octubre.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La incomoditat del meu primer No

estatutNoHo recordo molt bé. Aquell dia sempre l’havia imaginat emocionant, era un pas important, d’aquells que queden marcats. El primer cop que podia votar. Aquell 18 de juny del 2006 però no el vivia com un dia alegre. Era trist, d’aquells que et fan mandra. La il·lusió de votar per primer cop es difuminava i diluïa com el sucre en el cafè. Em sentia malament, malament perquè no m’agradava gens ni mica el que es votava, i tenia la sensació d’estar fent alguna cosa dolenta pel fet de voler votar que No a l’Estatut de Mas i ZP. Gairebé ningú al meu entorn compartia el No. L’Estatut que es votava no era en el que creia, no era el que jo particularment volia. Però vaig votar. I vaig votar No. I ho vaig fer malgrat no sentir-me això que ara està tan de moda “implicat” en la votació. Segurament perquè la percepció majoritària era favorable al Sí i me’n sentia totalment al marge. Ara ens trobem davant d’un nou referèndum i és lícit que hi hagi gent que no se senti del tot còmode. Però això no és excusa per bloquejar el vot. Sempre hi haurà incomoditats, sempre hi haurà qui no se sentirà cridat a les urnes. Però el camí de l’1 d’octubre hi ha dues opcions: aquells qui volen que els del Sí i els del No puguin votar; i aquells qui pretenen que ningú voti. La incomoditat pels demòcrates hauria de ser la segona.

Article  publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari