El CIS i el canvi a Espanya

A2-69385530.jpgCom si hagués estat un truc del Mag Lari, l’últim CIS ha creat una il·lusió a certs entorns, majoritàriament periodístics, que veuen possible un canvi a l’Estat espanyol que pugui vèncer el PP fruit d’una unió entre el PSOE i Podemos. En els últims dies han aparegut tot d’articles on s’apuntala aquesta idea per fer-la creïble. A més, aquests mitjans no paren ni un moment en situar com a enfrontats els electorats d’esquerres pro independència amb el d’En Comú Podem. Res és per casualitat. És evident que aquella gent que va votar En Comú Podem volen canvis, volen un país diferent i són radicalment contraris al PP i als objectius que persegueix. La intenció de l’establishment és evitar que l’electorat dels comuns vegi la República com l’únic canvi real i possible i per això intenten vendre la pastanaga d’una possible alternança a l’estat. Una de les preguntes a fer és, el canvi que volen els que van votar En Comú Podem és compartit amb el PSOE? Aquell PSOE de Pedro Sanchez que va pactar amb Ciutadans? Aquell PSOE de Sanchez radicalment en contra a cap tipus de referèndum “pactat” a Catalunya? Aquest és l’horitzó que volen els comuns? El problema de la màgia és que sempre hi ha truc. El canvi a l’Estat, es va veure a la moció de censura de Podemos és una fal·làcia. L’oportunitat de fer un nou país passar per decidir-ho a les urnes i el moment és l’1 d’octubre.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La incomoditat del meu primer No

estatutNoHo recordo molt bé. Aquell dia sempre l’havia imaginat emocionant, era un pas important, d’aquells que queden marcats. El primer cop que podia votar. Aquell 18 de juny del 2006 però no el vivia com un dia alegre. Era trist, d’aquells que et fan mandra. La il·lusió de votar per primer cop es difuminava i diluïa com el sucre en el cafè. Em sentia malament, malament perquè no m’agradava gens ni mica el que es votava, i tenia la sensació d’estar fent alguna cosa dolenta pel fet de voler votar que No a l’Estatut de Mas i ZP. Gairebé ningú al meu entorn compartia el No. L’Estatut que es votava no era en el que creia, no era el que jo particularment volia. Però vaig votar. I vaig votar No. I ho vaig fer malgrat no sentir-me això que ara està tan de moda “implicat” en la votació. Segurament perquè la percepció majoritària era favorable al Sí i me’n sentia totalment al marge. Ara ens trobem davant d’un nou referèndum i és lícit que hi hagi gent que no se senti del tot còmode. Però això no és excusa per bloquejar el vot. Sempre hi haurà incomoditats, sempre hi haurà qui no se sentirà cridat a les urnes. Però el camí de l’1 d’octubre hi ha dues opcions: aquells qui volen que els del Sí i els del No puguin votar; i aquells qui pretenen que ningú voti. La incomoditat pels demòcrates hauria de ser la segona.

Article  publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

No és això companys, no és això

coscuCinisme. Tots aquells que acusen al govern de manca de concreció o de falta de garanties per justificar no participar en el referèndum són uns cínics. Aquells que acusen la majoria parlamentaria d’amagar informació a l’oposició sobre les lleis de desconnexió són la viva representació d’aquell que quan assenyalen la lluna es queda mirant el dit. Que voldriem un referèndum pactat i acordat amb l’Estat? Clar. Que voldriem poder aprovar les lleis amb total normalitat? Clar. Però és la realitat que vivim? No. I no ho és perquè el govern de l’Estat espanyol fa tots els possibles i els impossibles -no oblidem l’operació Catalunya- per evitar que hi hagi urnes el proper 1 d’octubre. No ho és perquè la repressió judicial és un fet diari. És incomprensible que davant l’oportunitat de canvi més important en dècades i l’única opció de trencar amb el Règim del 78, certa esquerra que volia conquerir el cel prefereixi fer tàctica partidista i fer el joc a l’establishment evitant participar en el referèndum. Vivim un moment clau, que pot ser constituent. Seria una llàstima que futures majories quedessin al calaix dels impossibles per tacticisme de curt termini. L’1 d’octubre els col·legis obriran i hi haurà una línia molt clara: els que ho han fet tot perquè la gent pogués votar -sí o no- i els que van fer el joc als que ho pretenien impedir.

Article publicat al 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Tú antes molabas

iceta“Assumim plenament la lluita per la llibertat nacional de Catalunya. Estem convençuts que l’alliberament nacional està estretament lligat a l’alliberament de classe, i així ens inserim en la tradició del moviment obrer i popular que sempre ha afirmat categòricament en les seves línies programàtiques el dret del nostre poble a l’autodeterminació”. Aquestes línies no són de cap text d’ERC o de les JERC. Tampoc són de cap partit independentista d’extrema esquerra. És l’inici del punt 5.14 de la ponència del segon congrés del PSC l’any 1977. Un text que caldria rellegir, bé, que els dirigents del PSC caldria que rellegissin, perquè avui la postura dels socialistes és la de criminalitzar el dret a l’autodeterminació i enlloc d’oposar-se a la repressió que està duent a terme l’Estat espanyol de la mà del PP i l’oligarquia funcionarial i posar-se al costat dels demòcrates, miren cap a una altra banda, com a Vilafranca on es neguen a votar cap proposta entorn al referèndum equiparant aquells que volen votar i els que fan tot l’impossible per evitar-ho, per exemple amb l’Operació Catalunya. O s’està amb les urnes o s’està amb la repressió. És una llàstima que el PSC hagi canviat de banda. Amb tot, encara hi són a temps, només cal que els seus alcaldes deixin votar. Se’n diu democràcia i dret a l’autodeterminació, i és el que defensava el PSC, quan el PSC molava.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La samarreta d’en Rufián

Colau_stopGabriel Rufián durant el debat de la moció de censura impulsada per Pablo Iglesias al govern de Rajoy va portar una samarreta amb el lema “Nosotros Sí podemos”. La censura més enllà de posar sobre la taula que sí, que a l’Estat hi ha algú amb un projecte alternatiu a l’oligarquia de 1978 encarnada per PP-PSOE-C’s, va certificar que el Règim monàrquic continua fort i robust. I precisament per això el lema que lluïa Rufián és tan important: a Catalunya el proper 1 d’octubre triarem entre República o monarquia. Entre un sistema nomenat per un dictador feixista o un nou estat que naixerà de les urnes i de la voluntat popular. Davant d’aquesta dicotomia, és d’agrair -i molt- el suport de moltes de les esquerres de l’estat en suport al referèndum. Des de Bildu fins a En Marea passant pel sector anticapitalista de Podemos. I el seu suport brilla més si es contraposa amb la foscor i la incompressible posició del conglomerat de Colau a Catalunya, on el càlcul tàctic els està portant a una indefinició preocupant, al posar cada dia una excusa o demanda més per donar suport al referèndum d’independència. Ho deia el diputat Joan Giner de Podem “una persona d’esquerres i transformadora no es pot posar en contra de qui posi urnes i a favor de qui ho impedeix”. Ara i aquí hi ha una oportunitat per fer néixer una República. I sí, nosaltres podem.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La neutralitat i l’statu quo

Avudatai no és un dia històric. O més aviat, no ho hauria de ser. Que un govern compleixi el mandat democràtic no hauria de ser històric, que s’anunciï la data i la pregunta d’un referèndum no s’hauria d’entendre com un fet pràcticament revolucionari.

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. Aquesta serà la pregunta que el proper 1 d’octubre els catalans i catalanes haurem de respondre. Des de les institucions de l’Estat en diuen “cop d’estat” perquè segurament és la forma amb la que l’oligarquia espanyola ha aconseguit canviar els sistemes polítics al llarg de la història. Però aquí estem parlant d’urnes. Estem parlant de democràcia. I la demanda de referèndum és un acte tant normal i normalitzat a Catalunya que aplega al 80% de la ciutadania.

I no serà que no s’ha intentat pactar-lo amb el govern de l’Estat. I no serà que no s’han fet propostes. I no serà que no s’hagi anat a Madrid a intentar acordar-ho. S’ha fet tot i més, i la resposta per part de l’Estat i de tot l’entramat de l’Estat sempre és NO.

Davant del bloqueig hi havia dues opcions. La primera, plegar-se de braços i dir que no és possible donar compliment al què ha votat la ciutadania; i la segona, fer-se responsable del mandat de la gent i dir que es votarà. Feliçment per la democràcia, el govern i el Parlament han optat per aquesta última.

Resulta xocant la distància que hi posen certs grups polítics. No és acceptable la neutralitat tàctica amb què els neocomunistes estan afrontant la convocatòria del referèndum. La cascada de demandes sembla més una llista interminable d’excuses per no fracturar la seva base electoral, en construcció, més que no pas un raonament estructurat. No es pot ser neutral davant d’aquells que fan tot el possible per donar la veu a la gent i els que ho intentaran tot per impedir-ho.

El que si que fa gràcia, és l’exigència de que sigui un referèndum acordat i pactat amb l’Estat. Com si això volgués dir alguna cosa. Saben els amics neocomunistes i del PSC quin va ser l’últim referèndum pactat amb l’Estat? El de l’Estatut. Cal recordar com va acabar?

El moment de la veritat s’acosta. Ens trobem en la cruïlla històrica de decidir què volem ser, quin projecte de país i de societat volem construir. Que cadascú pensi a quin costat de la història vol pertànyer: o amb l’statu quo del Regne d’Espanya o amb la llibertat i la democràcia.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Si els joves votéssin

CorbynDeia Salvador Allende “ser joven y no ser revolucionario es una contradicción hasta biológica”. I certament, potser ho és. En tots els processos electorals recents una de les obsessions, sobretot, dels partits progressistes i d’esquerres, els que busquen la transformació social, ha estat la mobilització del jovent. Bernie Sanders va saber connectar amb la generació millennial de qui va tenir un suport absolut, però va perdre davant Hillary a les primàries. I la primera dona candidata a la presidència americana, malgrat aconseguir també el suport majoritari del jovent, va perdre davant Trump. Al Regne Unit les enquestes pronostiquen que un 73% dels votants entre 18 i 36 anys votarà per Jeremy Corbyn. I a Catalunya el primer partit entre aquesta franja d’edat és ERC. O per exemple la immensa majoria de joves va votar contra el Brexit. I també, la majoria del jovent és favorable a la independència. Gairebé tots els exemples donats han significat derrotes de les opcions dels joves. Cal mobilitzar la base jove de la societat perquè voti, perquè malgrat optar pel canvi el vot jove a nivell absolut és molt reduït. És imprescindible que el jovent voti, perquè quan ho fa passen coses, quan voten les realitats es transformen. Tot un repte que la nova República haurà d’afrontar, i fer-ho començant per legalitzant el vot als 16 anys.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari