Empat de febleses

remarNi l’Estat ha aconseguit imposar-se, ni el republicanisme ha pogut implementar els resultats de l’1 d’octubre. Aquest seria el taulell de joc actual. I tot plegat, a partir de les febleses d’uns i altres. I en aquestes estem. El republicanisme necessita sí o sí superar la barrera del 50% del vots en una cita electoral reconeguda. Hi és aprop, molt aprop, però no hi ha arribat. És condició necessària, encara que no suficient per guanyar. Però imprescindible. A l’Estat per la seva banda només li queda la força de la violència institucional per intentar guanyar temps. L’última ocurrència del PSOE de modificar el delicte de rebelió perquè es pugui aplicar als fets de Catalunya és d’una vergonya absoluta, a més que reconeixen de manera implícita que cap dels presos ha comès cap delicte i per tant, s’imposa l’evidència de que són presos polítics. L’empat d’estira i arronsa continu i perpetu en què es viu amenaça de congelar aquest escenari durant molt de temps, un escenari on ningú és prou fort per guanyar. Per resoldre-ho només hi ha una forma democràtica: votar. I fer-ho en un referèndum d’autodeterminació. Seria el més lògic i raonable, però la negativa de tots els partits espanyols ho fa impossible. Cal ser conscients d’on som per poder preparar-nos pel proper embat. Hi ha rems per a tothom. A remar.

Article publicat a El 3 de Vuit

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

El meu profe de castellà, per exemple

pissarra.jpgTeníem 11 anys. Fèiem cinquè o sisè de primària. Era a classe de castellà. Potser hagués hagut de denunciar. Ara ho penso i m’esgarrifo. Va ser intolerable.

El professor de tant en tant, obria la classe per parlar d’actualitat. Teníem, repeteixo, 11 o 12 anys. Alguns dies cap al final de la classe deixava que féssim preguntes sobre el que havíem escoltat a les notícies i ho comentàvem. En aquella classe jo era el “catalufo”. Recordo per exemple parlar força de les eleccions espanyoles del 2000. El professor en qüestió també hi participava. Sí, tractàvem temes polítics, i ell opinava. Parlàvem. I no passava res. Com a nota, dir que aquest professor va ser candidat de Ciutadans a les eleccions municipals del meu poble.

Teníem 13 anys. Érem a classe, de segon d’ESO. La mateixa classe on la meva tutora em va obligar a arrencar unes pàgines de la meva agenda del curs perquè hi tenia dibuixades unes estelades. En aquella classe va ocórrer el següent fet terrible.

Era el curs 2001-2002, un curs que vam començar amb l’impacte dels atemptats de l’11 de setembre als Estats Units. La conseqüència d’aquella acció terrorista va ser l’inici de la guerra a l’Afganistan i posteriorment a l’Iraq. Teníem 12 o 13 anys i com a nens, com a membres de la societat que érem, també miràvem noticies i també érem conscients, dins de les nostres capacitats, de què passava al món. No recordo quin professor va ser. Però sí, a classe vam parlar de la guerra, era un tema que “hi era”, en parlàvem al pati i a casa. I en vam parlar a la classe. De què significava, de què implicava. Del perquè de la guerra. Potser algú es va sentir incòmode? Potser.

Era el novembre del 2003. A classe d’història vam fer una porra electoral sobre els comicis al Parlament que s’hi celebraven el dia 16. Recordo que per ERC vaig posar-ne 19. No vaig encertar. Insensat professor que va gosar parlar de política a classe. I no, no em vaig sentir identificat per expressar la meva opinió, quan l’independentisme a aquella classe, igual que al país, era minoritari.

Era un 11 de març. Feia fred. De fet, normalment feia fred perquè la calefacció de la classe sovint fallava. Ens havíem llevat amb la notícia tràgica d’un atemptat. Anant cap a l’Institut ho havíem comentat “ostia, has sentit el que ha fet ETA?”.

Eren temps diferents, no hi havia whatsapp i malgrat que fèiem 4t d’ESO, molts encara no teníem ni mòbil. Avui seria un acte de rebel·lió en tota regla. Durant el dia van anar arribant noticies, informacions. L’atemptat havia estat devastador. A l’hora de pati vam concentrar-nos a la pista, i vam fer un minut de silenci.

Divendres 12 de març. Seguia fent fred. Vam tornar a fer una concentració a les pistes. Si, van venir a dir-nos que baixéssim. Vam llegir un manifest. Ningú va preguntar si tothom hi estava a favor. Qui no, simplement podia quedar-se fora. I si, també vam tornar a parlar de què havia passat.

Potser haguéssim hagut de denunciar tots aquests fets… No sé com he pogut sobreviure a tant d’adoctrinament a l’escola.

Però si que sé que segur que vaig aprendre molt durant les converses amb el profe de castellà a sisè. Que segur que vam entendre molt més el conflicte de la guerra de l’Afganistan pel fet d’haver-ne parlat a classe. O que vam entendre que érem membres d’una societat pel fet de sentir-nos implicats en la resposta als atemptats de l’11M a Madrid. Mil gràcies a tots aquests professors que entenien que l’educació va més enllà de saber-se la unitat didàctica que toca. Això és educar. Això és l’escola que necessitem. I cal lluitar perquè no ens la prenguin.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

On sou?

parlem_blancDe blanc. D’aquest color molers de persones van omplir places el passat octrubre. Eren els dies previs a la declaració de la República i tot de gent es va mobilitzar reclamant diàleg i una entesa política entre Catalunya i l’Estat espanyol. Deien que l’objectiu era trobar un acord, una solició. Va arribar el 27 d’octubre i, després, l’aplicació del 155, la suspensió de l’autonomia i la repressió. I a les places s’hi ha deixat de veure blanc. És curiós que tot aquell moviment només es mobilitzés davant l’adveniment de la República. És curiós que la demanda de diàleg només es fes quan la majoria parlamentària democràtica del Parlament volia donar resposta al resultat del referèndum de l’1 d’octubre. És curiós que les crides agòniques a buscar una solució s’acabessin quan l’Estat es va imposar… On són, ara, els impulsors d’aquelles concentracions anomenades “Parlem/Hablemos”? La pregunta és pertinent, perquè no han sortit en cap moment des de l’octubre. És per què troben que ja s’ha arribat a aquella solució que tan demanaven? La repressió, la presó, l’exili, la continua disminució de les llibertats a l’Estat… era aquesta la solució que reclamaven? Necessitem diàleg, necessitem entesa i, sobretot, necesistem respecte. Vau omplir places per impedir la proclamació de la República. Seria un detall que les omplissiu per rebutjar la repressió.

Article publicat a El 3 de Vuit el 27 d’abril

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La noia dels cabells, que ara ja són llargs

VFPÉrem a classe, devíem fer tercer o quart de primària. Petits com érem, tot i que ens sabíem grans, encara vivíem en aquelles edats on el més important era qui marcava el gol a l’hora del pati o si ens podríem escapolir de fer els deures a l’arribar a casa i poder mirar més estona la tele.

Aquell dia però va ser diferent. Enlloc de la professora de català o matemàtiques, a classe hi teníem una noia que no havíem vist mai. Portava el cabell curt i era baixeta, vaja com nosaltres quan fèiem tercer o quart. Recordo que parlava segur i clar, tot i que del que ens parlava no en teníem massa idea. Una veu un xic estrident quan agafa velocitat, però pausada i lligada quan es calma.

Aquella noia ens parlava de reciclatge, de separar la brossa: orgànic, plàstic, paper… a partir de llavors al pati hi haurien diferents papereres, i tots, tan alumnes com mestres, hauríem de separar les deixalles. Va ser quan va començar la revolució del tupper, de la bossa de plàstic que reutilitzava durant la setmana per gastar-ne menys. Si al sortir de la classe ens ho haguessin dit, no ho hauríem pas cregut, l’escepticisme infantil ens feia creure que allò que ens explicava no era pas tant important. Teníem vuit o nou anys i de reciclatge no n’havíem sentit a parlar abans, però va acabar formant part del nostre dia a dia.

Amb el temps he acabat descobrint que el reciclatge, el tenir cura del nostre entorn i del planeta, és una de les dèries d’aquella noia de cabells curts i veu clara que havia vingut a la nostra classe.

Aquella noia era la Mònica Hill.

Han passat uns anys, i segueix en bona part igual. Cabells més llargs, però la mateixa determinació en allò que creu. Ho defensa a totes, trobant el camí per fer-ho possible. A l’escola vam començar a reciclar quan no es parlava de reciclar. Podríem dir que és algú que hi veu a llarg termini, que s’avança al temps i que avui planteja reptes per demà.

Crec que ara és quan calen persones així, capaces de pensar posant la mirada llarga, imaginant quins reptes haurem d’afrontar en els propers anys i actuant per fer-hi front. Calen persones que sàpiguen posar-se al lloc de l’altre, saber que no es té la veritat absoluta, i que en la diferència hi ha un tresor que ha de servir per construir plegats. Calen persones que no es conformin amb les realitats actuals i que imaginin com transformar-les per fer-les avançar. Persones que no preguntin què pots donar a canvi, sinó que et donen la mà per fer camí junts.

Aquest dimecres la gent d’Esquerra Republicana de Vilafranca tenim una cita per escollir qui encapçalarà el projecte republicà a les properes municipals. Puc dir, amb la total seguretat, que el meu vot i la meva confiança són per aquella noia que ara fa uns quants anys, va entrar a una classe plena de nens i nenes de primària per parlar-los de com d’important era tenir cura del nostre entorn i que només així tindríem un lloc just, amable i ple d’oportunitats on viure.

Endavant, Mònica!

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Escriure una carta

FREENo recordo l’últim cop que vaig escriure una carta. Potser va ser per enviar-la al meu padrí quan vivia a Bèlgica i m’explicava que allà hi havia camps immensos de gespa verda on poder jugar a futbol. O potser van ser aquells petits textos que enviàvem quan estàvem de campaments a l’estiu, on la màxima preocupació era que no s’acabessin mai. No, no ho recordo. Parlar d’escriure cartes és una conversa que em sona antiga, d’un altre temps. Al dia enviem centenars de whatsapps o telegrams i escrivim desenes de mails. Però cartes? Sí, d’un altre temps. M’he posat diverses vegades davant l’ordinador, he obert un word i hi he començat a posar paraules. Totes comencen amb un “Benvolgut Oriol”. No n’he pogut acabar cap. No n’he escrit cap. No n’he enviat cap. És una sensació estranya, però alhora clara. És la prova fefaent que vivim uns temps d’excepcionalitat total. De brutalitat absoluta. De repressió. Davant l’ordinador i el document en blanc, més d’una vegada m’he preguntat si tot plegat valia la pena, si tot el que es va fer mereixia el fet “d’haver d’enviar cartes”. No ho sé. El que si sé és que tots podem fer que valgui la pena. Ells són on són perquè hi creuen, perquè han estat disposats a assumir les conseqüències per fer que valgués la pena. No els fallem. A fer govern, a fer país. I si, a escriure cartes. “Hola, Oriol….”.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Que no ens prenguin els carrers

carrersnostresA vegades cal preguntar-se el perquè. Per què fem les coses? Per què lluitem? En el fons de tot, en definitva, lluitem per viure millor, per ampliar el benestar social, per construir societats més justes, més dignes i més lliures. Per fer-ho, bona part de la societat on vivim, ha arribat a la conclusió que la millor manera és construint la República. Però aquesta República es basa i es fonamenta per ser l’eina que ha de fer possible els objectius. I els objectius es diuen igualtat entre dones i homes; es diuen universitats punteres i a l’abast de tothom; es diuen sistema de sanitat públic… I també es diuen, entre molts d’altres, pensions dignes. La lluita per les pensions, és la nostra lluita. Una lluita per la República. I precisament per tots aquests noms que donen sentit a la República, la gent que la vol fer possible, ha de ser a totes les lluites. Dèiem a l’octubre que “els carrers seran sempre nostres”. Que no ens els prenguin. Que aquells que han aplaudit la repressió i amb cinisme han fet de la limitació de llibertats el seu modus vivendi no ens prenguin els carrers. La bandera de la justícia, de la igualtat, de la dignitat no l’hem de perdre. Mai. I per això cal ser a tot arreu. Per això cal parlar amb tothom. I quan s’intentin apropiar dels carrers, dir-los que aquí hi ha un poble digne i que els carrers seran nostres.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Els realistes

parlamentQuè és ser realista o pragmatic? Què és ser utòpic? Aquests dies s’usen aquests termes per intentar fer un retrat de la situació que viu el país i de com el republicanisme s’adapta a la nova etapa. Durant molts anys qui apostava per la independència era acusat d’utòpic, per buscar un objectiu, deien, impossible, i ho contraposaven amb l’autonomisme basat en el peix al cove. Eren utòpics però? L’independentisme sempre ha estat realista. Realista en saber gestionar els moments, les etapes, el com s’havia de créixer. Es volia la independència i per arribar-hi calia desenmascarar la mentida de l’estat autonòmic, i per fer-ho es va apostar per la reforma de l’Estatut i els governs d’esquerres. L’objectiu polític era clar, i la pràctica política també. Adaptar-se al context per sumar. Realisme? Se’n pot dir així. De la mateixa manera que es va fer pinya per acompanyar la demanda de pacte fiscal, no perquè fos un objectiu en si, sinó perquè era la manera de demostrar, de forma realista, que el recorregut autonòmic estava esgotat. Realisme? Se’n pot dir així. I en base al realisme, és com el concepte República s’ha fet un lloc majoritari a la nostra societat. Ara cal encarar aquesta nova etapa. Sí, des del realisme, sabent on som, els que som, sabent els que volem ser i trobant les millors formes per arribar-hi. Sí, des del realisme.

Article publicat a El 3 de Vuit

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari